Edició Osona i Ripollès
Tria la teva edició predeterminada
Edició Vallès Oriental

Ousman Umar: “Fomentar l’educació per salvar la vida de les persones”

Ousman Umar és ghanès i viu a Barcelona, però no ha oblidat mai el seu origen. Amb tan sols 13 anys es va embarcar en un viatge que li va canviar la vida i, a dia d’avui, finança l’educació d’infants ghanesos amb el seu sou de mecànic de bicicletes i amb els beneficis que recull de l’ONG que va fundar juntament amb el seu germà, NASCO “Feeding Minds”

  • UVic
  • 12/04/2019 | 12:55

Judit Hernández i Ivet Malé. Vic 

Ousman Umar és ghanès i viu a Barcelona, però no ha oblidat mai el seu origen. Amb tan sols 13 anys es va embarcar en un viatge que li va canviar la vida i, a dia d’avui, finança l’educació d’infants ghanesos amb el seu sou de mecànic de bicicletes i amb els beneficis que recull de l’ONG que va fundar juntament amb el seu germà, NASCO “Feeding Minds”. El passat 11 d’abril, l’Ousman va oferir la conferència “Viatge al país dels blancs: lliçons apreses de l’experiència migratòria” a la Universitat de Vic – UCC, en la qual va parlar de la resiliència, la capacitat de superació, del sentiment de pertinença, del valor de l’educació i de factors que han estat clau en la seva experiència vital. La seva entitat, NASCO, destaca per haver estat premiada recentment, per la Organització de les Nacions Unides (ONU), per la feina d’alfabetització de 6.000 nenes i nens des de fa més de 6 anys, ja que posa eines informàtiques i tecnològiques a l’abast de les escoles de Ghana, perquè els més petits puguin aprendre i decidir per a ells mateixos, quin és el futur que volen.

 

Com va ser la teva infantesa?

Vaig néixer a Fiaso, un petit poblat de Ghana situat a la zona tropical, on vivíem de l’agricultura i la ramaderia. La meva tieta em feia de mare, ja que la meva mare biològica va morir durant el part i en la meva cultura, això vol dir que el nen és “maligne” i per tant, s’ha de sacrificar. Per sort, el meu pare era el xaman del poble i mai va deixar que em passés res.

També vaig anar a l’escola durant un temps, però havia de caminar 14 km i els meus pares no s’ho podien permetre, així que vaig haver d’anar a treballar al camp. Realment vivíem com si fos el segle XV, menjàvem de la terra i caçàvem animals per sobreviure.

Com va començar el teu viatge per arribar a Europa?

Als 9 anys els meus pares em van enviar amb el meu oncle per aprendre a soldar, però 5 mesos després vaig marxar perquè passava molta gana. Jo creia que ser blanc volia dir ser enginyer, arquitecte, científic i en resum, superior. Als 13 anys vaig decidir emprendre el viatge cap al país dels blancs, el paradís.

Primer vaig anar cap a Níger, on ens vam ajuntar 46 persones que feien el mateix camí per arribar fins a Líbia però per desgràcia només vam arribar vives 6 persones, la resta van morir pel camí ja que viatjàvem en unes condicions horribles i els traficants es van quedar els nostres diners i van deixar-nos tirats enmig del desert.

I després?

Després de travessar el Sàhara, vaig arribar a Líbia, on m’hi vaig estar durant 4 anys per estalviar. Vam construir una patera i després de varis intents, entre els que vaig veure morir molta gent, el meu millor amic inclòs, vam aconseguir arribar a Fuerteventura gràcies al vent i les onades.

Per què Barcelona?

Un cop a Fuerteventura vaig residir uns dies al Centre d’Internament per Estrangers. Al ser menor, tenia dret a residir a Espanya i em van demanar on volia viure, al què jo vaig respondre: “Barça”, perquè havia vist un partit de futbol quan encara era al meu país. Així doncs, l’any 2005 vaig arribar a Barcelona sol, analfabet, sense mòbil, sense maleta i sense res.

Com et vas sentir al arribar?

Quan vaig arribar a la ciutat em vaig sentir l’home més afortunat del món, perquè per primera vegada estava al paradís, sense policies ni mafiosos amb escopetes. Era un home lliure i independent.

Recordo que era febrer i feia molt fred, s’estava fent fosc i no tenia on dormir, així que vaig acabar passant la nit al carrer. L’endemà al matí estava buscant els primers rajos de sol i “una senyal” dins meu em va dir que anés a parlar amb una dona. Li vaig explicar el què m’estava passant i finalment, ella i el seu marit em van acollir a casa seva i em van fer de pares adoptius. Així va ser com vaig tornar a néixer.

Què has estudiat?

Primer vaig aprendre les coses bàsiques: català, castellà, sumar i restar, etc. Després em vaig treure el graduat escolar, la secundària i finalment el batxillerat. Durant dos anys vaig estudiar Química a la UB, però no m’ho podia permetre ni compaginar amb la feina de mecànic en una botiga de bicis. Vaig deixar-ho i ara m’he graduat en Administració i Gestió d’empreses i Màrqueting i Relacions Públiques. També he fet un postgrau de gestió i direcció d’ONGs.

Sabem que tens un germà a Ghana, quin paper té en la teva vida?

És la persona més important que tinc. Quan jo vaig arribar aquí ell volia seguir els meus passos. Em va costar molt fer-li entendre que el seu futur està dins seu, en les seves mans i que el paradís tant somiat no existeix. Que estudiar és l’unica manera de sortir de la pobresa. Finalment, el vaig aconseguir convèncer perquè acabes els seus estudis allà i a partir d’aquí, vaig decidir que havíem d’extrapolar la idea de fomentar l’educació per salvar la vida de les persones.

Com vas fundar la ONG, NASCO?

Després de l’experiència amb el meu germà, vam decidir crear una ONG: NASCO “Feeding minds”, en català NASCO “Alimenta ments”.

L’any 2012 vaig comprar 45 ordinadors, amb els meus diners, i vaig anar a una escola de 850 alumnes per començar amb el meu projecte. L’any 2018, 500 nens i nenes estudiaven a les nostres aules i un total de 9 escoles estan aprofitant aquesta iniciativa. Això ho hem aconseguit a base de l’esforç, d’amics i familiars que han confiat en mi i que realment creuen que aquesta és la forma correcta de combatre la pobresa a Àfrica. La meva missió és donar veu a totes aquelles persones que no han arribat vives al seu destí i evitar més víctimes d’aquesta tragèdia.

Quins són els objectius de NASCO?

L’objectiu principal és aconseguir una estructura mínima per poder fer funcionar aquesta iniciativa. Porto gairebé 7 anys amb la ONG i ho finançava jo mateix i amb els meus recursos, però això ja no és viable. Hem de demostrar que realment creiem en aquesta filosofia i que és la solució. Hem d’empoderar a les persones perquè puguin fer les coses per elles mateixes. Tothom ha de trobar la seva raó de ser i existir, vull fer veure a les persones que la felicitat està dins seu. Hem de deixar d’alimentar la panxa, per alimentar la ment.

Per què creus que és fonamental l’ús de les noves tecnologies a l’escola?

No tinc la intenció de convertir Ghana en una nova Silicon Valley. Jo crec que mai hem tingut la formació tant accessible i que aquesta, ben utilitzada, és la solució per posar fi a moltes de les desgràcies del continent africà. Això facilita que en qualsevol racó del món se sàpiga que està passant en els altres llocs.

Molts africans pensen que anant al “paradís” s’acabaran tots els seus problemes i això es ridícul, estem parlant d’un rentat de cervell de gairebé 100 anys.

La informàtica es una eina fonamental per poder canviar això i de fet a NASCO, oferim formació bàsica i després creem grups de treball perquè les persones puguin treballar de forma online, no fa falta que agafin cap patera ni arrisquin la seva vida per arribar a Europa.

De fet, hem fet una prova pilot, agrupant 18 persones, les quals busquen feina per treballar de programadors de forma online. Volem demostrar al món que això és possible.

Com valores el paper que ha tingut Europa en la situació d’Àfrica?

La UE ha jugat un paper horrible perquè… qui és la Comissió europea? Hi ha un conjunt d’empreses gràcies a les quals aquesta comissió se sosté. Com fan els diners aquestes empreses? Quants Smartphones hi ha a Vic? Quantes mines de cobalt hi ha a Vic? Ni a Espanya ni a Europa hi ha cap mina de cobalt, nomes a l’Africà. Com pot ser que el producte mes preuat vingui d’Àfrica, en canvi els africans visquin en aquestes condicions tant inhumanes?. I és que de fet, ja interessa que Àfrica estigui pobre, que estigui entre batalles, perquè es la única manera que es pot recórrer a les mines africanes i a la seva l’explotació. Però ja n’hi ha prou, hem de ser el canvi que volem veure en la nostra comunitat.

També es cert que la UE ha fet coses molt positives i ha ajudat amb el tema dels refugiats: uns països han fet una gran feina, altres no tant. Però crec que hem de mirar la part positiva de les coses i invertir energia en això, no només en criticar el què s’ha fet malament.

Viatge al país dels blancs (Rosa dels vents, 2019). Com descriuries l’experiència de publicar un llibre?

No ha sigut fàcil, dins meu es van remoure totes les tortures i desgràcies que vaig viure, però sempre tinc molt present a totes les persones que han ajudat i han fet possible que aquest llibre sigui una realitat. Estic molt orgullós de donar veu a milers de persones que es van morir durant el camí i les que moren cada dia. És un llibre que va per totes les persones que viuen desgràcies, les quals moltes vegades no es visibilitzen.

També es una manera de sensibilitzar la gent d’aquí sobre quines són les condicions reals en les que vivim. Perquè no som una plaga que venim a prendre la feina, som persones amb drets bàsics com tothom. D’altra banda, està demostrat que el 75% de la migració es mou per dins d’Africà. És a dir, si el continent més pobre del planeta és capaç de retenir el 75% de la migració, només el 25% arriba aquí, s’ha de ser realista.

Quin és el teu projecte de futur?

El meu projecte de futur és demanar a totes les persones que em llegeixin i m’escoltin, que si us plau, donin suport aquesta nova mentalitat per poder sostenir el projecte i tirar endavant. Perquè l’objectiu no és fer escoles, sinó arribar als 28 milions de persones de Ghana, perquè puguin tenir accés a aquesta eina i no hagin d’emigrar. Si a Ghana funciona, tenim la intenció de moure’ns pels altres països africans i conscienciar la gent sobre la idea que el paradís, el trobaran dins seu.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Creu que s’hauria de fer que no quedessin setmanes amb dies festius i laborales intercalats?

En aquesta enquesta han votat 234 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't