Van batejar-la com a Via AEG. Van aconseguir-ho després de diversos diumenges de feina que Pere Pujol va descriure en un article d’escalada publicat al Butlletí de l’AEG, l’abril de 1976, ara fa 40 anys. “Trenca el dia a través del fullatge del bosc quan cinc cossos arraulits dins llurs sacs de dormir pensen amb el dia de treball que els manca fins a vèncer les últimes defenses que els oposa la cinglera propera i que han anat aconseguint de diumenge a diumenge. Després de fer una mica de mandra, ens anem movent fins a trobar-nos en posició vertical tots, verticalitat que ja no deixarem en tot el dia i no per ser precisament una llei fisiològica sinó perquè l’escalada no permet gaires posicions horitzontals”, escrivia Pujol en l’article.
També relata com van culminar l’obertura de la via: “El coratjós company cap de corda comença la tasca. Dins de la meva solitud sobre el buit, sento rondinar l’escalador sobre meu mentre arriben a mi encara llunyanes veus dels companys que ens van a la saga, guanyant alçada poc a poc, sota nostre. Un crit des de dalt em fa comprendre que quasi hem aconseguit la nostra fita però una plataforma completament plana evita que es pugui superar. L’enginy de l’escalador ho soluciona clavant una clavilla sobre la roca esmicolada i, fent servir tan precari punt de suport, es planta sobre els seus peus. Una curta i fàcil grimpada i el nostre treball de quasi un mes és acabat amb èxit”.
Pujol es va fixar en la cinglera del Folló quan anava cap a la feina, a Aiguafreda, primer amb tren i, més endavant, amb cotxe. “Em cridaven molt l’atenció aquelles parets i aquells sostrets”, explica a EL 9 NOU. Era “una pedra molt maca”, afegeix.
Ell ja feia escalada amb altres amics de la Garriga i practicaven en vies del Sot del Bac, a Figaró, on ja hi havia diverses vies obertes. Tots vam començar allà”. També a Montserrat. “Cada diumenge sortíem i anàvem a escalar, a caminar o a fer muntanya. Estàvem entregats a l’excursionisme”, assegura Pujol, que ara té 71 anys i “era el més gran de la colla”. “La muntanya era la nostra mare, la respectàvem moltíssim”, afirma aquest veí de la Garriga, que assegura que eren fills de “l’excursionisme romàntic”. Quan tenien vacances, feien sortides de més dies als Pirineus.
Amb el temps, també van anar obrint noves vies a Tagamanent, tant a la banda de ponent com de llevant del municipi com la Via dels garriguencs, per sobre de l’antiga empresa Leiro. També als cingles de Bertí, on van fer la via Pilar, a la cinglera que hi ha passat el Coll d’en Tripeta, darrere del santuari de Puiggraciós. Estava dedicada a una noia que els acompanyava i la van fer començar a la part baixa de la cinglera fins a enllaçar amb una que ja existia a la part superior.
Ells mateixos es feien els materials que feien servir per fer les vies. “En aquella època no es trobava material aquí”. Més endavant, també n’anaven a buscar a Andorra o França, explica Pujol, que va ser durant 30 anys responsable de l’arxiu de l’Agrupació Excursionista.
{{ comment.text }}