El foc ha deixat de tenir senyor i el país encara li va al darrere

Els incendis forestals de sisena generació no han aparegut de sobte. Ara protagonitzen els informatius, però fa més de 30 anys que bombers i científics alerten que el canvi climàtic i l’abandonament rural estan creant focs cada cop més difícils d’aturar. El foc té senyor, l’aigua no. Durant segles aquest refrany ha resumit una idea molt arrelada: els grans incendis podien ser devastadors, però acabaven cedint davant dels bombers, del relleu o d’un canvi de temps. Avui aquesta certesa s’ha esquerdat. Cada estiu deixa algun gran incendi que supera qualsevol capacitat d’extinció durant hores o dies. No és perquè els equips d’emergència hagin perdut eficàcia. És perquè el territori i el clima han canviat més de pressa que la manera de gestionar-los. Catalunya ja va tenir un gran avís l’estiu de 1994. Aquell any es van cremar més de 75.000 hectàrees i l’incendi dels cingles de Bertí en va calcinar prop de 2.700 al Vallès Oriental. Va ser el punt de partida d’un debat sobre la gestió forestal que continua vigent 30 anys després. La calor i el vent ja no expliquen, per si sols, els grans incendis. El problema és la coincidència de diversos factors: un clima més extrem, l’acumulació de combustible vegetal, l’abandonament de moltes activitats agrícoles i forestals i l’expansió de les urbanitzacions cap als espais boscosos. Quan totes aquestes peces encaixen, el foc deixa de comportar-se com ho havia fet fins ara. Quan el foc crea el seu propi clima És en aquest context que apareix el concepte d’incendi de sisena generació. No descriu un foc especialment gran, sinó un incendi capaç d’alterar les condicions atmosfèriques del seu entorn. Pot generar corrents convectius propis, formar pirocúmuls i canviar sobtadament la propagació de les flames. Arribats a aquest punt, l’objectiu dels bombers ja no és extingir el foc, sinó protegir les persones fins que canviïn les condicions meteorològiques. Aquests incendis no apareixen perquè sí. Són el resultat d’una evolució que els Bombers de la Generalitat, el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC), el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) i la Fundació Pau Costa descriuen des de fa anys. Les diferents generacions d’incendis no classifiquen tipus de focs, sinó les dificultats creixents que el territori ha anat plantejant als dispositius d’extinció. La paradoxa és que Catalunya registra avui menys incendis que fa tres dècades. La prevenció, la vigilància i la professionalització dels cossos d’emergència n’han reduït el nombre. Però augmenten els dies amb condicions meteorològiques extremes. Quan aquestes coincideixen amb boscos densos i una elevada càrrega de combustible, qualsevol foc pot escapar del primer atac i convertir-se en un gran incendi forestal. Les comarques de l’eix de la C-17 coneixen bé aquesta realitat. El Vallès Oriental continua sent un dels territoris on conflueixen grans masses forestals, urbanitzacions disperses i importants corredors d’infraestructures. Osona conserva un valuós mosaic agroforestal, mentre que el Ripollès, el Lluçanès i el Moianès comparteixen un mateix repte: mantenir un paisatge prou divers perquè el foc no pugui avançar sense obstacles. El gran debat de fons Sense combustible, el foc no avança. Aquesta és la clau de tot. Durant les darreres dècades els boscos han guanyat superfície i, sobretot, continuïtat. Allà on abans hi havia conreus, pastures o aprofitaments forestals, avui sovint hi ha masses boscoses contínues que faciliten la propagació de les flames. La qüestió ja no és si hi ha més bosc, sinó quin bosc hi ha i com es gestiona. Aquesta és també la gran transformació en la manera d’entendre els incendis. Els especialistes fa temps que insisteixen que els grans focs no es combatran només amb més avions o més bombers. La millor eina continua sent un territori preparat perquè el foc perdi intensitat abans d’esdevenir incontrolable. Recuperar el mosaic agroforestal, gestionar el sotabosc, mantenir l’activitat ramadera extensiva, planificar punts estratègics de gestió i adaptar els boscos al nou clima formen part d’una mateixa estratègia. La ciència fa anys que descriu aquest escenari amb una precisió creixent. Bombers, investigadors i gestors forestals coincideixen tant en el diagnòstic com en bona part de les solucions. El debat ja no és si se sap què s’ha de fer. La pregunta és una altra: si fa tant temps que se sap, per què es continua esperant que sigui el pròxim gran incendi qui obligui a actuar? Bombers en acció durant l'incendi del passat dimecres a Sant Quirze Safaja 📷 ÒSKAR MAÑES (ADF EL PINYÓ) L'estrès dels boscos Durant anys, el risc d’incendi s’ha mesurat sobretot a partir de la temperatura, el vent o la humitat ambiental. Ara els investigadors també observen un altre indicador: la salut de la vegetació. El CREAF ha desenvolupat la plataforma ForestDrought, una eina que calcula diàriament la humitat del combustible viu, és a dir, la quantitat d’aigua que conserven arbres i arbustos. Quan aquesta disminueix, augmenta la facilitat amb què el foc es propaga. L’aplicació combina dades meteorològiques, informació sobre el sòl i característiques de cada tipus de vegetació per elaborar mapes que indiquen el potencial de propagació del foc de superfície, de capçades o la disponibilitat de combustible. Els mapes mostren diferències importants dins del país. En les simulacions publicades pel CREAF, el Vallès Oriental apareix entre les zones amb vegetació més estressada, mentre que el Ripollès conserva, en general, més humitat gràcies a l’altitud. Osona, el Moianès i el Lluçanès presenten situacions intermèdies, tot i que el risc augmenta ràpidament durant les onades de calor. L’objectiu no és predir on començarà un incendi, sinó saber com es podria comportar. Per primera vegada, els científics no només miren el temps que fa. També observen, gairebé en temps real, l’estat de salut dels boscos.

El foc ha deixat de tenir senyor i el país encara li va al darrere

Anna M. Rodríguez: “Respirar aire net hauria de ser un dret com tenir aigua potable”

Catalunya pot fabricar més contaminant menys?

La crisi del Golf reobre el miratge nuclear en plena transició energètica

Ormuz sacseja Catalunya: energia, guerra i dependència en un sistema vulnerable

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Dol a la Guàrdia Urbana de Vic per la mort sobtada d'un agent de 48 anys

“Hem tornat a néixer”

Aquell 17 d'agost del 2003: el sud d’Osona, arrasat

Entre boscos i sense presses

Els Bombers rescaten una dona al Balandrau

Una família de Vic, afectada per l’estafa de viatges de l’Escala

Desallotgen un edifici històric de Manlleu per infrahabitatge

Rescaten fent servir les banyes una cabra atrapada al Salt de Sallent

Desperfectes per un fort cop de vent a Centelles

Cinc menors traslladats a l'hospital per un accident a les atraccions de Tona