Fran Alfaro, juntament amb la seva família, va abandonar fa poc més de tres anys el Salvador, on van deixar enrere pors i històries de violència. Ells són la família de refugiats que des de principis del mes d’abril viuen en un pis que l’Ajuntament de Sant Celoni va posar a disposició de famílies amb dret d’asil.
Alfaro, juntament amb la seva dona, Marta Elena Contreras; la seva filla, Verónica Alfaro, que ara té 17 anys, i un fill de Contreras, Gerson Martínez, de 32 anys, van fugir del seu país farts de veure com la ciutat on vivien, San Salvador, la capital, era controlada per grups criminals que la van convertir en una de les ciutats més perilloses del món.
Durant els darrers 25 anys, i malgrat viure en una teòrica pau, el país, i sobretot les grans ciutats, han vist com les pandillas o maras controlen el dia a dia dels carrers i que en molts casos actuen “en complicitat amb la policia”. “Aquests grups extorqueixen qualsevol persona cobrant peatges per tal que botigues i comerciants puguin vendre. Tots han de pagar una quota mensual per evitar el mal. La realitat del Salvador és la violència”, explica Martínez.
La realitat del Salvador és la violència
Un d’aquests exemples violents va ser el cas amb què es va trobar un dia la filla, quan encara anava sola a l’escola. “Sortint de l’escola sovint anava a comprar refrescos a la parada d’una senyora coneguda. Un dia quan hi va anar la va trobar morta a terra, li havien disparat”, explica Fran Alfaro. Segons diuen, l’havien matat per no fer les seves aportacions a aquestes bandes.
A més d’aquest cas proper, es van trobar en moltes més situacions de violència com l’assassinat d’una persona homosexual a la pista de davant de casa seva o la mort d’un amic mentre atracaven la casa. “Ell vivia a prop i la meva dona va veure com sortien amb les seves coses. Si saben que tens pertinències de valor, venen a punta de pistola a treure-t’ho”, diu Alfaro.
A causa d’aquestes situacions es van veure obligats a deixar el seu país i les seves feines enrere. Gerson treballava en un grans magatzems i Fran Alfaro treballava d’administratiu en una multinacional. “No pots fiar-te de ningú, ni estar tranquil. Pobles sencers han marxat”.
D’aquesta manera, el 2014 van decidir traslladar-se a Barcelona, on ja hi vivia un dels fills de Marta Elena Contreras, que els va acollir a casa seva després d’animar-los a fer el pas. Temps després, i en veure que no podien estar gaire més temps a casa del fill, Fran Alfaro va demanar asil a la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR). Una ajuda que va ser acceptada i que va portar tota la família a viure en una casa d’acollida durant més d’un any.
“Tot plegat ha superat les nostres expectatives, no ens podem queixar perquè ens han ajudat molt”
Fa uns mesos l’Ajuntament de Sant Celoni va posar a disposició de les entitats i de la Generalitat un pis de propietat municipal amb l’objectiu de cedir-lo durant un any a una família de refugiats. Tot plegat com a resposta a la crida feta per ajudar les persones vingudes a Europa que escapaven de la guerra de Síria. A través del programa d’ajuda als refugiats, aquest pis es va cedir als Alfaro, com a família amb dret a asil i independentment de la seva procedència. “Ha superat les nostres expectatives, no ens podem queixar perquè ens han ajudat molt”, diu Alfaro, que recorda que entitats de Sant Celoni els han ajudat a moblar i a pintar el pis.
Ara mateix, l’objectiu de Fran Alfaro i Gerson Martínez és trobar una feina que els permeti tirar endavant i poder mantenir-se un cop l’ajuda de CEAR acabi durant els propers mesos, així com la pròpia cessió de l’habitatge. “Aquesta zona ens agrada molt. Si trobem feina ens quedarem aquí”, explica el pare de família. Tots dos han anat fent cursos professionals durant aquest temps per ampliar les possibilitats de feina. Pel que fa a la filla, la Verónica, actualment està estudiant primer de Batxillerat a Barcelona i, des de fa unes setmanes, ha començat a jugar a voleibol a Sant Celoni.
{{ comment.text }}