Quan Ripoll tenia hospital

Fa un mes, Aliança Catalana va proposar al ple de Ripoll que el Departament de Salut valorés i quantifiqués la possibilitat de construir un hospital públic a la capital del Ripollès. Un projecte a llarg termini i amb poc futur tenint en compte que l’Hospital Comarcal del Ripollès de Campdevànol se situa a menys de quatre quilòmetres de la vila comtal. El que no sap molta gent és que Ripoll ja va tenir un hospital al segle XVI. En concret, estava situat allà on actualment hi ha l’Arxiu Comarcal del Ripollès. Que ningú s’imagini un hospital modern, sinó que més aviat tenia una funció de dispensari. Estava destinat a la gent gran i a la beneficència. “Era per a la gent que no podia pagar-se un metge i allà les condicions de vida eren kafkianes”, explica l’exalcalde del PSC Pere Jordi Piella al llibre Ripoll, 1979, editat pel consistori el 2019. La primera data que se sap que existia aquest centre sanitari és el 1573 i es va batejar com el Sant Hospital de Nostra Senyora de Gràcia, un nom molt cristià i adequat per l’època. En aquell moment, el Monestir tenia l’Hospital del Raig o de l’Almoina per als peregrins o forasters i van erigir el nou edifici fora dels murs de la vila, tot i anar destinat a la gent de Ripoll. L’hospital va ser l’ase dels cops en múltiples ocasions. Va ser destruït per primera vegada el 1654, durant la guerra entre França i Espanya. Curiosament, va ser incendiat per foc amic, perquè va cremar-se per ordre del comandant de les tropes que defensaven la vila. Com si es tractés d’un miracle diví, només es va salvar la capella. Però l’alegria va durar poc, perquè a la guerra dels Segadors també va anar a terra. El 1661, l’abat de Ripoll en va promoure la reedificació afegint-hi el cos d’edifici que l’uneix a la capella. La barbàrie es va interposar novament en el camí de l’hospital. El 1839 va ser destruït en el marc de les guerres carlines, però es va reconstruir el 1846. Una data en què es va rebatejar com l’Hospital Público Municipal, en castellà pel domini espanyol del Principat des de 130 anys abans –el 1716 es va aplicar el Decret de Nova Planta, que anul·lava el dret públic i les institucions catalanes–. Després de dues destruccions totals, l’hospital va viure temps més tranquils, ja que s’hi van fer millores amb diners comunals i amb les deixes de diferents benefactors. Des de l’any 1860 va estar pilotat per les Germanes Carmelites de Vic, amb cinc religioses, que hi tenien també l’ensenyança de noies. Les herències van ser claus per a l’hospital i per a altres serveis socials. El 1931, el testament de Lambert Mata (dona nom a la biblioteca municipal) deixava tots els béns a l’Hospital de Ripoll. Tres anys abans, Margarita Diligeon havia deixat un llegat per a la creació de l’Asilo de Cuna de San Ramón per a nens pobres, mentre que el 1935, Concepció Ducloux feia el mateix però per a la creació d’un asil d’ancians. Totes dues van ser reconegudes amb el nom d’un carrer. L’hospital es va rebatejar per tercera vegada a la recta final de la Guerra Civil espanyola (1939) i va passar a dir-se Hospital-Infermeria Militar de Ripoll. Josep Guàrdia Fusté va deixar en herència un conjunt d’edificis (1951) i Juan Moreno Quintada, un llegat d’un milió de pessetes (1969). Els anys van anar passant i l’Hospital Municipal va quedar obsolet per complir la funció de geriàtric. La falta d’espai era evident i, per exemple, tots els interns dormien en una sala comuna. Per tant, si algú moria, se l’havia de retirar abans que els usuaris anessin a dormir. El 1980 acollia 22 persones i la despesa era de 2,3 milions de pessetes, que es cobrien amb el 80% de les pensions dels interns i amb la subvenció de l’Ajuntament. Una associació de 175 protectors també col·laborava en el seu manteniment, aportant unes 26.284 pessetes anuals (un únic protector hi aportava 1.500 pessetes a l’any). L’hospital també feia de dispensari i d’ajuda als transeünts, però va acabar tancant. De l'hospital municipal al casal dels avis L’interès per construir un hospital públic a Ripoll va revifar el 1970, quan el franquisme començava a agonitzar. L’alcalde Miquel Nardi volia construir-lo al Pla de Sant Pere i tenia el suport d’una bona part dels empresaris metal·lúrgics de l’època. En una entrevista el gener del 1976, lamentava no deixar-lo acabat. Així va ser com es va generar un problema polític que va iniciar un enfrontament entre Ripoll i Campdevànol per qui acollia l’Hospital Comarcal. Un dels puntals per frenar les aspiracions de Ripoll va ser Josep Maria Casanova, propietari de la Farga Casanova (actual Comforsa), que s’hi va oposar frontalment, perquè ja hi havia l’hospital a Campdevànol. Per tal d’arribar a un consens, es va decidir que a Ripoll s’hi instal·laria un centre de la Mútua Metal·lúrgica per atendre les necessitats dels 3.000 treballadors de les 33 empreses de la comarca. Es va inaugurar el 1976 en un local a la carretera de Ribes. El procés de construcció de la residència / ARXIU COMARCAL DEL RIPOLLÈS Ripoll va optar per construir el Casal dels Avis, una residència d’avis al barri de Sant Pere. El projecte es va presentar a l’Ajuntament de Ripoll i el va redactar l’arquitecte Joaquim Capdevila, però va quedar parat el 1978 per la manca de finançament. Pere Jordi Piella, que va ser el primer alcalde de la democràcia pel PSC (1979-1993), va reprendre les obres de la residència, que es va inaugurar el 3 de desembre de 1982 amb l’edifici a mig construir. Va acollir entre 25 i 30 residents, a la quarta planta, que venien de l’antic Hospital Municipal. S’havia enllestit el soterrani, la planta baixa i l’àtic, però la primera, segona i tercera plantes no es van poder obrir fins al 1990. Piella apunta que no es va voler començar “una guerra” amb Campdevànol, perquè tenir l’hospital a quatre quilòmetres “no era una desgràcia massa grossa”. També creu que era difícil de reivindicar quan no es tenia “ni l’edifici construït i a Campdevànol, sí”. Fora d’alguna proposta sense massa convenciment en alguna campanya electoral, el fet que Ripoll tingui un hospital públic no havia tingut tant suport polític públic com fins ara. El de Campdevànol, centenari El lema de “la unió fa la força” s’aplica a la perfecció en la construcció de l’Hospital de Campdevànol. Una fusió de sinergies que va permetre erigir l’edifici l’1 d’octubre de 1920, una data que gairebé cent anys després tindria una càrrega simbòlica pel moviment independentista. La idea de construir l’hospital va sorgir el 1917 per una iniciativa popular dels veïns. El març d’aquell any es va crear una comissió, que estava integrada per l’alcalde Pelegrí Fossas, el rector Miquel Pla, els principals propietaris i els presidents de les entitats, per impulsar l’obra. Els diners es van recollir a través d’una subscripció, en què els veïns van fer aportacions econòmiques. Un deixeble del famós Antoni Gaudí, l’arquitecte Joan Rubió, va redactar el projecte i la primera pedra, beneïda pel bisbe de Vic, Francisco Muñoz, es va col·locar el 29 de juny de 1917. Al setembre van començar les obres i més de tres anys després es va inaugurar l’edifici amb els treballs sense concloure. Una de les primeres imatges de l'Hospital de Campdevànol / HOSPITAL DE CAMPDEVÀNOL El maig de 1918 es va fundar l’Asociación de Amigos de los Pobres de Campdevànol, que serviria de plataforma per construir el centre sanitari. El 18 de juliol de 1920, una data reivindicada pel franquisme anys més tard, es va constituir la Fundació Privada Hospital de Campdevànol. El doctor Melcior Vaquer, que duu el nom d’una plaça del poble que serà reformada ben aviat, en va ser el primer director mèdic. Segons explica el llibre Campdevànol, de la col·lecció quaderns de la Revista de Girona, d’Agustí Dalmau i Joan Bardulet, el patronat va decidir que se’n fessin càrrec religioses d’una congregació en comptes d’infermeres. Tot per estalviar diners. Entre el 1921 i l’esclat de la Guerra Civil, van passar-hi quatre comunitats diferents: les Josefines de la Caritat (Vic), las Siervas de la Pasión (Barcelona), les Dominiques de l’Anunciata (Vic) i les Franciscanes de la Immaculada (Palma de Mallorca). Amb l’inici de la guerra, l’hospital va passar a mans d’una junta delegada del Comitè Executiu de les Milícies de Campdevànol, que va acollir militars fins al 1939. Amb la fi del conflicte armat, el centre sanitari va passar, de nou, a mans del patronat i les monges mallorquines van tornar a fer-se càrrec dels malalts, mentre que Vaquer n’era el cirurgià i director. El 1945, l’hospital disposava de cinc habitacions, quinze llits, diverses sales, un menjador, una cambra amb bany i dutxa, una sala d’operacions i una d’esterilització. Res a veure amb el creixement que l’ha dut fins a l’actualitat. Les monges van marxar el 1949 i l’hospital va estar tancat un any, però va reobrir gràcies a les germanes carmelites de Sant Josep, que van romandre al municipi fins al 1986. La precària situació econòmica dels anys cinquanta no va ser fàcil de solucionar, però el temps va dur millores. L’evolució fins a la reordenació sanitària Fins a la reordenació sanitària que permetrà als habitants de la Vall de Camprodon escollir on volen ser atesos, si a Campdevànol o a Olot, l’hospital ha viscut els canvis més importants. La primera gran ampliació es va produir el 1964 pel costat est, però no va ser fins als primers anys de la recuperada democràcia quan es va impulsar l’activitat quirúrgica i es van modernitzar el servei d’infermeria i el de radiologia. Unes millores que van veure la llum el 1979. Gràcies als canvis estructurals i funcionals, quatre anys més tard, l’hospital es va integrar al sistema sanitari català com a hospital comarcal i es va inscriure al Registre de Fundacions Privades de la Generalitat. Dos anys després, l’equipament va formar part de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública de Catalunya. Inauguració de nous espais de l'hospital / HOSPITAL DE CAMPDEVÀNOL Entre finals del segle XX i primers anys de l’actual, van prosseguir les actuacions per tal d’oferir noves especialitats, i a més, des de l’any 1997 es gestiona des de l’hospital l’Àrea Bàsica de Salut de Ribes de Freser-Campdevànol. Fins al 1991, l’activitat de la institució estava orientada a l’atenció de pacients aguts, i a partir de llavors es va iniciar l’atenció a pacients sociosanitaris. D’acord amb les característiques sociodemogràfiques de la població del Ripollès, aquest tipus d’atenció ha evolucionat de manera notable i, actualment, es proporciona servei en règim d’hospitalització (llarga estada i mitja estada), atenció ambulatòria diürna (hospital de dia sociosanitari) i atenció domiciliària (PADES). Coincidint amb el centenari de la institució, el 2020 la Generalitat de Catalunya va concedir la Creu de Sant Jordi a l’Hospital, un moment molt dur pel centre sanitari, que va lluitar contra la pandèmia del coronavirus. Abans d’aquesta crisi sanitària comarcal, l’hospital ja en va superar una altra: el Servei Català de la Salut, el 2019, va decidir que l’hospital comarcal passés a tenir de referència els hospitals d’Olot i Trueta de Girona, en detriment de l’Hospital Universitari de Vic. Un fet que es va revertir fa tres anys. El 9 de març (finalment s'ha canviat la data prevista per aquest dimarts 24 de febrer), caldrà veure si la reunió amb la consellera de Salut, Olga Pané, sacseja de nou el mapa sanitari ripollès.

Quan Ripoll tenia hospital

“Si Ripoll rema a favor del Consell? Per nosaltres tots els pobles són iguals”

Vetlladors anònims del patrimoni

Molló tindrà uns cavallets inspirats en la Tria de Mulats

La princesa grega del castell de Mataplana

LA PREGUNTA

Creu que l’absentisme és un dels principals problemes del mercat laboral?

Atropellament mortal a la plaça Divina Pastora de Vic

Els menors morts en l'incendi de Manlleu van quedar inconscients i no van poder fugir

Multitudinari comiat a Manlleu als adolescents morts en l'incendi

Bolca un remolc carregat amb quatre vaques a la C-17

Detenen un conductor begut després de fugir d'un control pel Carnaval de Taradell

Condemnen a tres anys i vuit mesos de presó el conductor que va causar la mort d’una jove de la Guixa

Aquell local d'adolescents

Detenen un fugitiu a Manlleu buscat al Marroc per tràfic de persones

Un detingut per l'atracament amb arma de foc al Dia de Centelles

Commoció i dol a Manlleu