Després d’estudiar cuina i pastisseria a l’Escola d’Hostaleria d’Osona i fer el batxillerat artístic, Víctor Guerrero (Vic, 1991) va prendre la decisió d’anar-se’n a l’estranger. Ara ja fa més de 10 anys que viu lluny de Catalunya. Treballa en una empresa especialitzada en selecció de personal a la ciutat italiana de Cremona, a la regió de la Llombardia. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc d’una nova entrega del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer l’expertesa d’osonencs i osonenques que desenvolupen la carrera professional en altres països.
L’any 2011 va decidir fer un canvi de vida. Què li va portar?
No va ser una decisió meditada, sinó ràpida, de poques setmanes. Tenia intenció d’entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona per formar-me com a director, però les proves no van anar com m’esperava. Llavors em va venir al cap obrir-me a una nova experiència.
Se’n va anar a la Gran Bretanya. Ja era un país que tenia marcat a dins del cap?
No, mai havia tingut uns països prefixats, però sí que m’interessen molt les llengües. Volia aprendre bé l’anglès; créixer en francès, que n’havia fet una mica a l’escola, i provar l’italià, perquè de sempre m’ha agradat molt la història de l’art i el Renaixement. Vaig decidir començar per la Gran Bretanya, però no volia anar-me’n a Londres com tothom. Buscant allotjament via couchsurfing vaig descobrir Leeds, a prop de Manchester, i m’hi vaig instal·lar.
De què hi va treballar?
Quan vaig arribar el meu anglès no em permetia plantejar-me una feina cara al públic. Em vaig incorporar a Pret A Manger, una cadena molt famosa de restaurants, i de mica en mica vaig millorar de cuiner a cap de cuina d’un local especialitzat en gastronomia espanyola-mexicana.
Quant temps va passar a Leeds?
Cinc o sis anys, però entremig ja vaig fer una primera incursió a Itàlia a través d’una experiència de babysitting. Vivia amb una família i ensenyava anglès als seus fills.
En aquells mateixos anys també va estar al Japó…
Menys temps, tres mesos, treballant com a voluntari en un hostal i després amb una dona canadenca que m’oferia menjar i allotjament a canvi d’ajudar-la i cuidar-me de casa seva. Descobrir el Japó era una somni que tenia des de petit.
Com és?
Formo part d’una generació que vam créixer amb dibuixos animats com en Doraemon, la Sakura, Bola de Drac, Sailermon… Tenia curiositat per veure la realitat que reflectien a través de la pantalla.
Un cop va tornar a Leeds, va continuar treballant al sector de la restauració?
Vaig rebre una oferta per començar de cap de cuina d’un altre restaurant, però estava cansat de fer sempre el mateix. Tenia necessitat d’alguna cosa que m’estimulés més aviat mentalment, i em vaig matricular a la carrera de Psicologia a l’Open University. En aquell moment va coincidir que vaig parlar amb el pare de la família amb qui havia fet babysitting a Itàlia. Té una empresa que es dedica a la selecció de personal i em va plantejar incorporar-m’hi. La decisió no va ser tan ràpida com la de Gran Bretanya de l’any 2011, però a principis del 2017 m’ho rumiava i al maig ja estava instal·lat aquí.
A què es dedica GsXecutive?
Recursos humans. Enllacem persones amb empreses que busquen els seus perfils professionals. També tenim consultoria i orientem en formació, especialització, millora del currículum…
Actualment hi ha una guerra pel talent?
Sí, sens dubte. A Europa i diria que en general a tot el món. El coronavirus tampoc ens hi ha ajudat. Cada cop costa més trobar persones especialitzades, sobretot pel que fa a perfils tècnics. Ho veiem molt amb electromecànics, operaris d’automoció, informàtics que controlin els softwares i el manteniment de màquines de cadenes de producció… Abans la potestat de triar la tenien les empreses, però ara un mateix treballador pot escollir entre diverses ofertes.
Què acaba sent determinant a l’hora de decantar-se per una o l’altra?
El sou, la distància respecte a casa… Després de la pandèmia també es demana més si hi ha o no opció de teletreballar.
Perceben aquesta guerra pel talent més aviat en perfils tècnics que no formats en ciències socials?
Sí, al mercat hi ha més gent amb formació de branca humanística, sanitària… La dificultat és sobretot en la tècnica i tecnològica.
Ha comentat que també ofereixen assessorament per millorar currículum o encarrilar la carrera professional. Hi ha molta gent que ho necessita?
Jo vaig sortir de Catalunya sense saber què volia fer. Em sembla una cosa molt normal, igual que tenir un somni i al cap d’un temps descobrir que no t’omple prou per dedicar-t’hi indefinidament. El que fem a l’empresa és analitzar les potencialitats de cadascú, com ara el domini de diverses llengües o l’interès de viatjar, i maximitzar-les.
Vostè pertany a una generació en què força joves se’n van anar a treballar a l’estranger. Què els faltava a Catalunya?
Al nostre país hi ha moments que s’ha dit que els joves som ganduls, que no tenim ganes de treballar, però no és veritat. El que ens ha frenat és la manca d’oportunitats. La gran quantitat de gent que ha marxat a l’estranger buscant-se la vida ho demostra. Si les oportunitats existeixen nosaltres ens hi agafem.
A Itàlia n’hi arriben, ara, de joves d’altres països?
Diria que el que va passar amb generacions com la meva ha minvat. Amb la covid i els seus efectes hem passat a entendre el món d’una altra manera.
En quin sentit?
La gent ha pres consciència que la feina és important, però que també cal tenir temps i qualitat de vida. Moltes persones que truquem ens diuen que si no hi ha opció de teletreballar no es plantegen cap canvi. Diria que pel jovent ja no pesa tant el sou, sinó aquesta idea de donar valor a la vida. Les generacions de després nostre han crescut en situació de pau i amb moltes comoditats gràcies als pares. Es prenen més temps per estudiar, especialitzar-se i trobar el que realment els agrada.
Vostè se’n va anar a l’estranger sobretot per qüestió d’idiomes. Li queda pendent atacar el francès?
Actualment faig servir l’italià i l’anglès cada dia; amb la meva família, el castellà. De català gairebé no en parlo mai i noto que he perdut molt, cometo errors. De francès en vaig fer una mica a la universitat i ara mateix l’he d’utilitzar molt rarament. A la vida no se sap mai, però ara per ara no tinc cap perspectiva d’anar-me’n a França.
Manté un contacte regular amb Catalunya?
Acostumo a venir un cop a l’any per veure la família. Tornar a Vic és tornar a casa, però per mi ara mateix casa és qualsevol lloc on em senti bé, també Itàlia o la Gran Bretanya.
Recomanaria l’experiència de marxar a l’estranger, oi?
Sí, i no només per la llengua. T’obliga a créixer com a persona, espavilar-te… I tot això fa que et coneguis molt millor.
Què fa quan no treballa?
Quan era més jove tenia una companyia de teatre, Gallaret Teatre. Ho destaco perquè reforça la idea que sempre m’ha agradat moure’m i estar ocupat amb mil coses: vaig al gimnàs, faig classes privades d’anglès, actualment busco casa… Llavors hi ha la part de vida social i també he de reconèixer que soc un gran gamer de l’ordinador.
Justament el món dels videojocs s’ha convertit en una sortida professional per a molts joves…
Sí, el que anys enrere es considerava de frikis ara ho fan homes i dones de totes les edats. És un sector en expansió, i amb una gran influència en altres àmbits. A les entrevistes de feina cada cop pren més protagonisme la gamificació.
Aquesta revolució accelerada de veure emergir nous perfils professionals s’alentirà?
No, crec que cada cop anirà més de pressa. Hi ha empreses que amb la pandèmia han fet un salt molt important i han passat de ser petites a estar molt desenvolupades tecnològicament. Això requereix cada cop perfils professionals més i més especialitzats. El consell que donaria als joves és estudiar un cicle formatiu, una carrera… Picar una mica de tot avui en dia ha deixat de funcionar.
Especialització per davant de polivalència?
La polivalència és bona, però pel que anem veient ara fa falta especialització, sobretot en aquests àmbits tècnics, informàtics i d’enginyeria.
ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT
12. Anna May
{{ comment.text }}