Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“El planeta Terra sobreviurà. Els humans ho tenim més complicat”

TALENT CONVIDAT (11) Entrevista a Núria Casacuberta, oceanògrafa física

A Núria Casacuberta (Malla, 1982) sempre li ha agradat l’aventura i va ser justament l’oportunitat de viatjar el que la va convèncer d’estudiar Ciències Ambientals. Ara fa 10 anys que viu a Suïssa, des d’on lidera un equip que investiga la circulació de les aigües de mars i oceans. També és professora adjunta d’Oceanografia Física i de Traçadors a l’Escola Federal Politècnica de Zuric. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció que recull el testimoni d’osonencs que desenvolupen la seva carrera professional a l’estranger.

Va néixer i créixer en un poble de la Catalunya interior, però treballa abocada al mar. Després de fer els estudis bàsics a l’escola Guillem de Mont-rodon i l’institut Jaume Callís de Vic, ja tenia clar a què es volia dedicar?

No, va ser una decisió d’última hora. La idea era decantar-me per medicina, però el dia de portes obertes a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) vaig anar a la xerrada de Ciències Ambientals i el professor va explicar que ens obriria les portes a fer Erasmus i explorar el món. Això em va agradar més que obrir fetges i ronyons. El meu pare també em va aconsellar prendre aquest camí. Deia que seria el futur, crec que la va encertar.

D’on li ve aquest cuquet de viatjar?

Sempre he tingut esperit aventurer. Als 17 anys vaig anar-me’n a Nicaragua amb una associació de Vic agermanada amb Somoto. Després ja mai vaig deixar els voluntariats.

I, acadèmicament, quan va fer la primera sortida a l’estranger?

El tercer curs d’universitat em van concedir una beca Erasmus a Glasgow (Escòcia) i el cinquè i últim, amb el projecte de final de carrera, me’n vaig anar a Torí (Itàlia). A partir d’aquest moment van començar una sèrie de coincidències a la meva vida. Tenia previst quedar-me a fer el doctorat allà, però me l’havia de pagar jo. Mentre ho estava tramitant, a la UAB va sortir una plaça de doctorand al grup de Pere Masqué i Jordi Garcia-Orellana, en temes de radioactivitat ambiental. Era una assignatura que ja m’havia agradat molt durant la carrera, i els professors també, de manera que em vaig reincorporar a la UAB.

L’accident nuclear de Fukushima, el març del 2011, va marcar un abans i un després en la seva carrera professional. Per què?

Un cop defensada la tesi, el febrer del 2011, vaig decidir que deixava una mica la investigació. Amb un dels meus directors teníem intenció de començar una spin-off. Tot i això, hi va haver l’accident de Fukushima i es buscava un voluntari aventurer que se n’anés a les aigües del Pacífic a buscar mostres i mesurar la radioactivitat. Vaig ser la primera a aixecar el dit.

Era el primer cop que s’embarcava en una expedició?

La tesi doctoral no la vaig dedicar a oceanografia, però al meu grup de recerca hi havia gent que sí i que a vegades necessitava suport. És per això que abans n’havia fet dues. La primera va ser el 2008. Vam sortir del cap de Bona Esperança, a Sud-àfrica, i vam treballar a l’oceà que envolta l’Antàrtida. Ho recordo com una experiència genial i estic convençuda que em va ajudar a decidir-me pel projecte de Fukushima.

A quines conclusions van arribar?

L’objectiu era quantificar la radioactivitat que s’havia abocat a l’oceà Pacífic i analitzar com es dispersava. Amb els nostres estudis vam confirmar que la quantitat de radioactivitat emesa al mar es podia fer servir per traçar els corrents superficials, i que la contaminació es confinava a la meitat nord de l’oceà Pacífic, transportada pel corrent de Kuroshio.

Actualment treballa en el projecte Titànica. En què consisteix?

Per mi és una metàfora: no un vaixell que té un accident i s’enfonsa, sinó que mira com es formen les aigües profundes a l’Àrtic i el nord Atlàntic i quin paper juguen a l’hora d’emmagatzemar diòxid de carboni. Tot això ho fem estudiant la dispersió de la radioactivitat artificial als oceans.

Per què és important entendre-ho? Quin impacte té a la nostra vida?

Els oceans regulen el clima emmagatzemant l’excés de diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera. El capturen i el transporten a les profunditats marines. D’aquesta manera, ajuden a mitigar l’increment de temperatures. Això no passaria si al planeta Terra no hi hagués aigua. No és res que no coneguem: al Mediterrani, els estius i els hiverns són molt menys extrems a prop de la costa. Entre Vic i Barcelona ja es nota la diferència.

I què volen arribar a provar?

Volem saber durant quants anys els oceans podran actuar d’aquesta manera. Hi haurà un dia que el diòxid antropogènic emmagatzemat podria tornar a aflorar en superfície. Què passarà aleshores? Ens trobarem amb un increment exponencial de temperatures? Els nostres estudis aporten informació que pot ajudar a respondre preguntes com aquestes.

Els oceans pateixen més del que ens pensem?

Els humans hem creat un gran impacte negatiu en el medi, també als oceans, però són molt resilients i tenen una capacitat per sobre dels arbres o les plantes de diluir-ne els senyals. No podem perdre de vista que representen el 70% de la superfície terrestre i que són tan profunds com les muntanyes més altes del planeta. Això vol dir molta, moltíssima, aigua i un efecte immens de dilució i autorecuperació. Els oceans presenten un estat de salut pitjor que fa 100 anys, segur, però en el fons els que ens estem fent mal som nosaltres a nosaltres mateixos. El planeta Terra sobreviurà. Els humans ho tenim més complicat.

Amb les noves tecnologies podem veure a temps real com es fon el gel de l’Àrtic. Es posa les mans al cap quan es troba amb aquesta mena d’imatges?

Això és el que fa por: aquesta reducció de gel s’està produint molt ràpid, a escales temporals que podem percebre i no de centenars o milers d’anys. Si avui vas a l’Àrtic evidentment hi veuràs molt gel, però les imatges satel·litars de la NASA demostren que cada estiu en queda menys. Ens hauríem de posar les mans al cap, sí.

Els oceans també perdran salinitat?

El gel és aigua que no conté sal. Quan es forma, l’expulsa i aquesta sal passa a concentrar-se a sota l’estrat de gel, la qual cosa es tradueix en aigües molt denses. Si de cop i volta es desfà tant el glaç de l’Àrtic com el de Groenlàndia o l’Antàrtida, no només puja el volum de líquid, sinó que es redueix la salinitat dels oceans. En no contenir sal, aquesta aigua és menys densa, flota i es queda en superfície. Això vol dir que no ens ajuda que es formin les aigües profundes que emmagatzemen l’escalfor. És el motiu pel qual ens preocupa tant que es fongui el gel.

El Mediterrani, que és el nostre mar, juga a una altra lliga? O també té interès?

També regula el clima dels països del seu voltant. A nosaltres ens interessa molt, ja que hi passa exactament el mateix que als oceans, però a petita escala i més ràpid. Si entenem el Mediterrani, tindrem moltes pistes sobre com funciona la circulació al nord Atlàntic. Justament d’aquí a dues setmanes hi comencem una expedició.

Sigui on sigui, però, ens hem d’imaginar que l’aigua està en moviment constant?

Sí, no parlem d’una bota ni un bassal, sinó de parcel·les que es mouen al mar i es barregen entre elles. Si les aigües fossin estanques no tindrien aquesta capacitat de capturar el diòxid de carboni.

Com se sent en el transcurs d’una expedició?

Diria que he participat a una desena. De cadascuna en surten anys de feina. L’última la vaig fer el 2016, vam anar a l’estret de Fram, a l’est de Groenlàndia i l’entrada de l’oceà Àrtic. Actualment em dedico a coordinar-les des de terra. Aquest 2022 en tenim sis de previstes i l’any passat en van ser cinc. Les experiències al mar són úniques i molt recomanables per a tothom. Et tanques en un ambient on t’has d’adaptar al que hi ha, conviure amb científics… I, llavors, la sensació de veure només un horitzó d’aigua i sentir-te molt petit a l’Àrtic, el Mediterrani o al mig de l’Atlàntic. Sempre tenim el debat de si la feina que portem a terme és prou important científicament en comparació amb l’impacte que generem al medi. Esperem que sí.

I no és un contrasentit que estudiï tot això des de Suïssa, un país sense sortida al mar?

Els radionúclids que analitzem nosaltres es troben al mar en concentracions molt petites, un milió d’àtoms per litre. Fan falta màquines molt potents, per poder-los quantificar. Suïssa té un dels centres més importants d’acceleradors de masses. Els han construït i optimitzat ells mateixos amb l’objectiu de mesurar aquests radionúclids als oceans. Entenc que els centres de recerca oceanogràfica es trobin en zones costeres, al final el més pràctic és tenir el vaixell a la porta i omplir-lo fàcilment amb el que necessites, però nosaltres som a Suïssa per una qüestió estratègica. Aquí també disposem de molts recursos a l’hora de tirar la nostra recerca endavant.

El pitjor de la investigació és patir sempre per la permanència?

La ciència t’ha d’apassionar. Si no, te n’acabes apartant. Suposo que passa el mateix en altres àmbits, però el camí fins a aconseguir una plaça permanent al lloc on tu vols és dur. Hi ha molta gent que ho deixa justament per això. Jo he tingut sort, sé que de moment sobreviuré en ciència a Suïssa com a mínim quatre o cinc anys més. Després ja es veurà. Soc molt de la filosofia de la meva mare: les coses passen sempre per algun motiu, i si s’acaben és perquè en venen de millors.

A l’Estat espanyol els científics no estan ben valorats. Cert o fals?

Cert. Em fa molta pena, però ara per ara és així.

A llarg termini vostè té previst continuar a l’estranger?

Des del punt de vista professional, a Suïssa hi estic molt bé, amb unes condicions que no se’m podrien igualar a Catalunya ni Espanya. Altra cosa és el component emocional de pertànyer a una terra. Fa 10 anys que visc a Zuric, però no soc d’aquí; i, ara, ja gairebé tampoc d’allà. De moment continuar a Suïssa compensa, però no vol dir que hagi de ser per sempre.

Haver nascut i crescut a Malla ha influït d’alguna manera en com treballa i entén la vida?

Tots som una mica víctimes de la nostra infància. Viure a Malla em va donar llibertat, contacte amb la natura, aprendre a ser autònom… Tot i això, on acabes treballant i vivint és una suma de condicions, com trens que passen i decideixes agafar o no. Si aquests trens són els de la passió, un no s’ho pensa dues vegades. Crec que avui soc on soc a conseqüència d’això, de deixar-me portar per coses que m’han apassionat. De moment estic molt contenta, però potser un dia vindrà un tren que anirà enrere i també hi pujaré.

Si es pogués convertir en gota d’aigua, quin mar o oceà triaria per arrencar el viatge?

M’agradaria començar en una glacera dels Pirineus o els Alps, quedar-m’hi uns anys i després fer tot el recorregut de rius que travessen les muntanyes, passen per conductes subterranis i acaben al mar. S’assemblaria a anar a PortAventura.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT

  1. Violeta Sánchez

2. Meritxell Font

3. Jordi Parramon

4. Agnès Cruells

5. Joana Torrents

6. Alfons Màrquez

7. Ferran Soldevila

8. Dani Sors

9. Miquel Collell

10. Cristina Serradell

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aquests dies té previst comprar amb motiu del Black Friday?

En aquesta enquesta han votat 407 persones.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't