No cal patir. No plega d’escriure ni de viure. Però Jacint Sala (Manlleu, 1945) volia deixar un testimoni, “fer un farcell” abans de seguir endavant. I ho ha fet al llibre ‘Me’n vaig’ (Pagès Editors, col·lecció La Suda), que els primers lectors comencen a valorar com el millor de la seva obra poètica. I com ja ha succeït altres vegades, en uns anys molt fecunds de la seva producció, un llibre ve acompanyat d’un altre: s’acaba de publicar també ‘La destral’ (Viena Edicions), obra anterior amb què va guanyar el 36è Premi Marià Manent de poesia a Premià de Dalt, l’any 2012.
Des que ha publicat el llibre i algú li pregunta pel sentit d’aquest “me’n vaig” com a títol, Sala respon amb un irònic: “I tu també!”. El temps s’escola, “i cada dia que passa, tots ens n’anem”. Reconeix que és un llibre “que no hagués pogut escriure amb 20 anys, quan no tens cap pòsit”. És un testament, en el sentit etimològic de la paraula que la lliga amb testimoni. I per això ha escollit com a fil conductor dos dels seus referents: Gustav Mahler en música i Friedrich Hölderlin en literatura. De fet, el llibre comença amb una referència a aquest últim: “No tinc cap ebenista al pis de baix que m’hagi deixat aquest espai on provo de viure”. I és que l’escriptor alemany va viure els últims anys de la seva vida, marcats per la bogeria, al pis de dalt d’un taller d’ebenisteria de Tübingen. Com Hölderlin, Sala viu sol però amb tot el seny intacte.
I com Mahler a la seva novena simfonia, ha dividit el llibre en quatre moviments. El gran compositor austríac els equiparava a quatre comiats existencials: el de les passions, el de la vida senzilla, el del món dislocat que l’envoltava i el de la vida mateixa. I així ho reprodueix Jacint Sala, en un llibre d’extensió i densitat inusuals per a un poeta: 180 pàgines, farcides amb textos on –de fet– alterna poesia i prosa. Distingeix cada un amb la tipografia (el cos de lletra, l’ús de rodona o cursiva…) i l’ús de la primera o la segona persona, però no ha seguit altre criteri que el seu impuls creatiu, a l’hora de saltar d’una a l’altra. Són dues línies paral·leles, una història real i una reflexió sobre aquesta història. El poema darrer està dedicat a la seva néta, i el penúltim es tanca amb el vers que dóna el títol: “Ningú no sent tocar les sis. Me’n vaig”. També té una clau d’interpretació: “Les 6 és l’hora ideal per marxar, amb les busques del rellotge alineades, una tocant de peus a terra i l’altra assenyalant el cel”, diu Sala. Un comiat discret, com el de la simfonia de Mahler en què els instruments es van apagant, un a un. I si Hölderlin tenia el fuster de sota casa a l’aguait, “en aquest cas jo hi tinc el lector”.
En el llibre hi ha “tot el que la vida m’ha anat trenant”: amors i odis, llums i clarors…. Amb tot això, fa el farcell Jacint Sala. “No pretenc que sigui un llibre pòstum, però en certa manera ho és”, reconeix. Sense escarafalls, com sempre ha viscut l’escriptor. No és casualitat que entre les cites que encapçalen cada moviment del llibre hi hagi la d’Arthur Miller a ‘El descens de la muntanya Morgan’ “Apa, va! Baixa de la creu, que necessitem la fusta!”.
{{ comment.text }}