“L’aigua és un desafiament de governança i de fer les paus amb els ecosistemes aquàtics”

En les seves missions com a relator especial de l’ONU sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament, Pedro Arrojo ha pogut constatar com bona part de la població dels països més pobres només té accés a aigua contaminada. Va ser a Centelles per participar a la 25a Assemblea General de la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat, on va assegurar que és clau recuperar rius i aqüífers Davant la situació d’emergència climàtica a escala global, quines són les principals amenaces que hem d’afrontar en matèria de proveïment d’aigua? Penso en sequeres prolongades, contaminació d’aqüífers, salinització o acidificació d’aquests. Hem trigat molt a aconseguir un consens sobre l’existència mateixa del canvi climàtic. Després, amb facilitat s’ha aconseguit també el consens entorn a la transició energètica com a eix central de les estratègies de mitigació del canvi climàtic. Però no se sent a parlar tant de les polítiques i estratègies d’adaptació, ni tampoc que els principals impactes socials que genera el canvi climàtic són entorn del vector aigua. És a dir, transició energètica presidint les estratègies de mitigació i transició hídrica presidint les estratègies d’adaptació. Perquè no s’hi val a recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Ha estat sempre part de la normalitat en l’entorn mediterrani, però ara s’agreugen els riscos de sequera i d’inundació i les nostres principals estructures naturals i estratègiques són els aqüífers. Els aqüífers gestionen 30 vegades més aigua dolça que la que veiem circular pels rius en superfície. Són els pulmons hídrics de la natura. Si els cuidem, evitem la sobreexplotació i la contaminació, són les nostres reserves estratègiques per a les futures sequeres. I pel que fa als riscos d’inundació, penso que cal canviar la nostra relació amb els rius. Hem de renegociar amb els rius els seus espais de crescuda. Els hem anat tancant en llits cada vegada més estrets, amb rectificació de meandres, amb més dragatges. Amb tot això l’energia cinètica de l’aigua quan baixa és brutal. També cal recuperar els ecosistemes de ribera que frenen i endolceixen i recuperar els aiguamolls com a espais també d’amansiment de les crescudes. I cal fer ciutats esponja, en comptes de ciutats impermeables, de manera que el màxim d’aigua que cau sigui infiltrada o gestionada en parcs inundables, com a aiguamolls artificials o naturals integrats en l’entorn urbà. Els xinesos van per davant en això, amb el que ells anomenen les ciutats esponja. En la seva experiència com a relator de l’ONU vostè ha d’haver viatjat en diferents missions per recopilar dades sobre l’accés a l’aigua i al sanejament en diferents països. Pot explicar alguns fets o situacions que ha pogut constatar? D’entrada, les coses estan pitjor de les dades que es presenten. Nacions Unides té una estimació de l’Organització Mundial de la Salut de fa uns deu anys aproximadament, parlant de l’ordre de 2.000 milions de persones sense accés garantit a l’aigua potable. Són persones brutalment empobrides que viuen al costat de rius o sobre aqüífers contaminats, o les aigües dels quals són acaparades per poderosos interessos econòmics. És el diagnòstic general. Recentment hi ha hagut un article científic d’un equip d’investigadors molt prestigiat de Zúric; la seva estimació és de 4.000 milions. Raó? La hi explico amb les experiències que estic tenint en països com el Perú o Tunísia. Ara vaig a Guinea Bissau, i no serà gaire diferent. En països com Tunísia i també el Perú, s’han fet xarxes urbanes que arriben fins i tot a zones rurals. Es fa la xarxa, però no es manté. Quan la xarxa té 40 anys potser té un 50% de fuites. Llavors es treu pressió perquè no es perdi tanta aigua. Però què passa entorn d’una fuita quan treus pressió de l’aigua? Es produeixen intrusions contaminants: hi ha un fangar o la claveguera passa a prop. Moltes vegades es produeixen intrusions contaminants sistèmiques que fan que aquesta xarxa no pugui subministrar aigua potable. I una altra qüestió que creix fins a la desesperació és la contaminació per metalls pesants de la mineria i dels agrotòxics. No he plorat en la meva vida tant com vaig plorar en els dotze dies que vaig estar al Perú. Més de 200 comunitats em van visitar. Les dones venien plorant amb l’anàlisi de sang dels seus fills carregada de metalls pesants. Dient: “He estat enverinant els meus fills durant cinc anys i ningú em va dir res; què pot fer Nacions Unides per ajudar-nos?”. I això creix i creix. Jo estic proposant una cosa molt difícil en l’àmbit internacional, que és revisar i reformar l’Estatut de Roma de Crims de Lesa Humanitat per integrar aquests crims, on milions de persones són enverinades diàriament, no amb voluntat de matar-les o d’enverinar-les, però sí que sabent que les estan enverinant. Per tant, no hi cap la ignorància. Entorn del llac Titicaca (Perú) la gent em deia que la vaca i, per tant, la llet també estava contaminada. Són territoris maleïts per desenes, centenars d’anys, són territoris sacrificats, on s’hauria de parlar d’ecocidi. És un crim inacceptable. I què pot fer Nacions Unides al respecte? Té poder de decisió, de fer lleis? Nacions Unides és un club d’estats. Els estats li han donat la possibilitat, sobretot després de les grans catàstrofes com la guerra mundial, de consensuar unes certes normes bàsiques que constitueix la legislació internacional. Però mai li hem donat a Nacions Unides la possibilitat de controlar i de fer executiu el compliment d’aquestes lleis, ni tan sols el secretari general. Li pot cridar l’atenció a un govern, però no pot fer res perquè el govern compleixi. En aquest sentit, què pot fer un relator? Sempre em produeix vertigen arribar als llocs i suscitar tanta expectació. Jo els dic que puc i haig de fer una cosa que ells han d’exigir-me: donar més visibilitat als problemes, la qual cosa els apodera en la seva lluita, i donar recomanacions públiques, perquè la meva interlocució és directa amb els governs i els governs han d’escoltar-me, una altra cosa és que em facin cas si volen. Són missatges públics i això incomoda els governs. Puc fer i faig recomanacions que són independents, però moltes vegades entren en sintonia amb les demandes que fa la gent, que són justes i són raonables tècnicament. Fer recomanacions públiques, donar visibilitat als problemes, apodera els moviments socials que són els motors reals del canvi. En matèria d’accés a l’aigua i al sanejament, el Sud global és la principal zona del món afectada? Bé, també tenim Sud global a Catalunya, a Madrid, a Aragó i a tot arreu. Hi ha països en situació de major vulnerabilitat, de pobresa, i per tant aquí és on es produeix una major proporció d’aquests milers de milions de persones sense accés a l’aigua potable i el doble de persones que no tenen accés a sanejament bàsic... És que la majoria de la població mundial no té això. I les dones han d’anar a amagar-se darrere d’uns arbustos, amb perill per a la seva seguretat. Això és més de la meitat de la població del món. I són drets humans. Per tant, en aquests països, en comunitats rurals empobrides, pobles indígenes, però també en tot el que són perifèries urbanes de misèria, de pobresa extrema. Tenim aquests grans problemes del Sud global, tant en països empobrits com en sectors de població marginades i empobrides. L’ONU diu que tenir una aixeta d’aigua no potable no millora l’accés a l’aigua i que els drets humans requereixen un enfocament holístic de l’accés a l’aigua i al sanejament. En què consisteix l’enfocament holístic en aquesta matèria? És un enfocament de sostenibilitat en la gestió d’aigües. Em refereixo a com fer el regadiu, com produir electricitat, com fer els serveis urbans, la gestió ambiental des de la sostenibilitat; és a dir, és transversal. Per tant, estem parlant de reservar la prioritat de l’aigua potable i el proveïment, que sigui accessible, assequible, disponible, acceptable, amb un preu adequat i potable, per descomptat, i això són drets humans, no és un negoci privat. Per tant, hi ha d’haver una gestió transparent, amb rendició pública de comptes i participació social en la gestió perquè ens afecta a tots i tots tenim el dret a participar en el que ens afecta profundament a nosaltres i a les nostres famílies. Aquest 2025 ha estat declarat Any Internacional de la Conservació de les Glaceres. La criosfera té una funció primordial en la regulació del clima planetari, però entenc que també en el proveïment d’aigua dolça. I en el proveïment d’aigua, no sols per a aigua potable. Estem en un país que no té gaires glaceres i les poques que té ja gairebé han desaparegut. Però les grans masses glacials que alimenten el Rin, els Andes, són les grans masses glacials en capçalera: enormes dipòsits d’aigua dolça que s’alliberen a l’estiu, que és quan més aigua fa falta i, per tant, és part essencial de la regulació natural fluvial en el món. La desaparició d’aquestes masses glacials significarà sistemes d’aigües torrencials. De manera que quan plogui, des de dalt fins a baix, tot correrà, no s’emmagatzemarà. Després hi haurà grans crescudes, brutals inundacions, i al mateix temps, a l’estiu, hi haurà grans sequeres. En el cicle normal, a l’estiu el riu estarà sec en molts llocs del món i hi haurà greus problemes d’accés a l’aigua potable. Perquè més enllà dels aqüífers, que són el pulmó hídric principal, les glaceres són un altre pulmó en capçaleres fluvials. Dels 17 objectius de desenvolupament sostenible de Nacions Unides per a 2030, el número 6 fa referència a l’aigua neta i al sanejament. Quan arribi l’any 2030, què haurem aconseguit? Una part molt limitada i petita del que era aquest compromís. Perquè aquest va ser un compromís voluntari, a diferència dels drets humans que són obligacions legals. Jo dic que hem de construir ponts de diàleg, de reconeixement i de suport efectiu amb els rightholders, els titulars de drets, encapçalats per les dones que són les que van per davant, perquè són les que més pateixen amb això. Aquests són els que tenen més interès a accelerar el pas, són els que estan batallant i a vegades són criminalitzats, perseguits. Aquí és on hem d’estar les Nacions Unides. I això és la governança de l’aigua. És un desafiament fer les paus amb els nostres rius, els nostres ecosistemes aquàtics, recuperar la funcionalitat de les sofisticades tecnologies del cicle de l’aigua que funcionen gratis amb energia solar. Això és el que necessiten les comunitats i, per tant, aquí hem de posar l’accent i l’embranzida. Vostè és cofundador i membre del patronat de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua. Quins són els pilars de la nova cultura de l’aigua? De la nova cultura de l’aigua en vam començar a parlar intuïtivament: que calia canviar lleis, institucions, però estava pendent un canvi cultural, d’ordre de valors. En aquell moment, estàvem molt preocupats pel Pla Hidrològic Nacional, ens preguntàvem si ho resoldríem amb grans preses i grans transvasaments. I vam dir: cal canviar la cultura de com ens relacionem amb els nostres ecosistemes aquàtics. No era només un canvi d’estratègia hidrològica, era passar del paradigma de dominació dels rius al paradigma de sostenibilitat. Posteriorment va entrar un altre corrent més en l’àmbit social, dels drets humans, entendre que hi ha prioritats ètiques i és on jo parlo de l’aigua vida, de l’aigua bé comú. Segons els científics, la zona mediterrània i la península Ibèrica patiran sequeres cada vegada més intenses i freqüents. Això agreujarà les situacions d’escassetat hídrica. Com hauríem de fer front a aquest repte que imagino majúscul? Cal tenir en compte que també hi ha les crescudes i inundacions. Vull dir que plourà més. Això que el canvi climàtic ens portarà més sequera no és veritat, ens portarà més aigua. Perquè a major calor s’evaporarà més massa d’aigua dels mars i tot el que puja, torna. Llavors plourà més en quantitat, però de manera més irregular. Es dispara la variabilitat climàtica, típica de la nostra realitat mediterrània, però de manera exacerbada. Amb la qual cosa, els riscos de sequera que ja teníem, en particular sequeres extraordinàries, augmenten de freqüència i els riscos de grans precipitacions amb els corresponents riscos d’inundació. Cal integrar això en la prevenció. Ja no es pot considerar una desgràcia que no esperàvem. Per tant, dues claus: enfortir la resiliència ambiental hídrica i la resiliència social enfront d’aquests riscos. Pel que fa a la resiliència ambiental, és fonamental recuperar el bon estat dels nostres ecosistemes. Si ho estan, quan arribin la sequera o la inundació tindran mecanismes de reacció naturals. Els aiguamolls, per exemple, són clau per amansir les crescudes, perquè que pugi un metre la superfície de l’aiguamoll pot salvar vides més avall. També cal recuperar els ecosistemes de ribera. Eren espais de crescuda, de llit fluvial, però els hem envaït. Els hem convertit en camps de futbol, un hospital de la seguretat social, un barri, un camí inundable... Cal renegociar i recuperar espais d’inundació natural que no facin mal. I ordenació territorial: que en un espai amb risc d’inundació no hi hagi població, sinó un bosc, un cultiu herbaci... I els llocs on ja ens hem passat de la ratlla vint pobles, deixar de créixer si no volem morir. Créixer no és equivalent a progressar. Pot ser l’avantsala de fer fallida, l’avantsala del col·lapse i, de fet, per aquí anem. I finalment, posar en marxa tecnologies modulables en comptes de grans transvasaments i de grans coses. No serveix dir: com que ja tenim això, podem créixer tot el que vulguem. Perquè llavors tornarem a caure en un cicle de creixement insostenible.

“L’aigua és un desafiament de governança i de fer les paus amb els ecosistemes aquàtics”

La crisi del Golf reobre el miratge nuclear en plena transició energètica

Ormuz sacseja Catalunya: energia, guerra i dependència en un sistema vulnerable

Dinamarca i el vent

Menys aigua per produir a Towa, la indústria s’adapta a les sequeres

LA PREGUNTA

Creu que les converses d’alto el foc entre Iran i els EUA arribaran a bon port?

Aina Machuca, de l'Ametlla, guanya Eufòria de TV3

Trenquen els vidres a cops de destral i roben en una joieria de la Porxada, a Granollers

[ACTUALITZACIÓ] Extingit l'incendi de vegetació al Montseny, dins el terme de la Garriga

Montornès demana col·laboració per caçar els autors d'unes pintades al patromini local

Més de 40 escoles i instituts públics de la comarca no faran colònies ni sortides el curs vinent

La trobada de Marcs que havia de batre un Guinness i que promou un jove de Granollers s’ajorna al 2027

Ferit un participant del Correllengua a Cardedeu per un impacte al coll

Detingut un mestre de Granollers que publicava pornografia infantil a les xarxes

Mor a 65 anys Lluís Ximeno, traumatòleg a l’Hospital de Sant Celoni durant 32 anys

Salvador Illa pateix dolor i pèrdua de força a les cames i estarà ingressat dues setmanes mentre li fan proves i rehabilitació