“Tenia uns personatges de novel·la negra, i pensava en un lloc prou potent per situar-los. Si parlem de frontera, era Portbou”

La historiadora Assumpta Montellà (Mataró, 1958) fa la seva primera incursió en la ficció. A ‘Via morta’ (Amsterdam, Ara Llibres) situa un grup de personatges que viuen un moment de desorientació vital en un escenari que ella coneix bé: la frontera. I concretament, Portbou. L’ombra d’una mort del passat, la del filòsof Walter Benjamin, i la crua certesa d’una mort del present planen sobre una novel·la que tot fa pensar que no serà la primera de l’autora. Vostè és l’autora de llibres que ens han descobert episodis de la nostra història vinculats a la frontera, com La Maternitat d’Elna o El setè camió. Tot això li va anar donant material per construir la seva pròpia història, ara de ficció?No ben bé, tot i que he d’admetre que conèixer el territori de la frontera em va ajudar a situar-me en un context de la novel·la. Però va ser bàsicament durant la pandèmia, quan tots ens vam quedar aturats i va arribar un moment que ja estàvem cansats de fer pastissos, que vaig pensar que podia fer-ho. N’era ja lectora, de novel·la negra?Soc una gran lectora de novel·la negra, un gènere que m’agrada molt perquè va molt bé per netejar la ment. Quan vols posar el comptador a zero, no hi ha com una bona novel·la negra. Els meus referents són els autors nòrdics, Jo Nesbø sobretot, o Henning Mankell. I dic: per què no? Em vaig posar a escriure, amb tot el temps al davant i sense pressa. Vaig col·locar una sèrie de personatges típics damunt la taula i pensava el context, un lloc geogràficament prou potent per ubicar-los. Si parlem de frontera, aquest lloc és Portbou. La gran estació a dalt, el poble a baix. La frontera que es travessa sobretot amb el tren. El mar... és tot plegat un escenari ideal.I darrerament ha estat d’actualitat per fets reals i molt negres que hi van passar, com el cas de la noia que l’any 1990 van trobar penjada d’un arbre i de la qual ara s’ha conegut la identitat. Té aquesta mena d’etiqueta posada, de lloc misteriós i un punt underground. Però a mi m’agrada molt per dos motius dels que acaba de dir. Un d’ells és l’estació del tren, espectacularment maca. D’aquelles amb aire d’abans, amb una marquesina de mitja volta transparent, on entra la llum... Cada vegada en queden menys d’aquestes.Sí, i veus clar que des del principi era una estació cosmopolita, ampul·losa... i al final, el poble és molt petit. És com si entressis en un món diferent a partir de l’estació. I és clar, havia de tenir un paper important en la novel·la, com el va acabar tenint. I el segon element és el mar. Quan vas a Portbou de seguida saps que el contraban ve per mar, és la gran frase feta que tothom fa servir. I perquè hi ha una figura importantíssima, que com a historiadora volia tenir sempre a prop per si de cas, que és la de Walter Benjamin. El filòsof alemany que volia fugir del nazisme i va acabar perdut en la frontera, atrapat. Allà va morir l’any 1940.I del qual encara no se sap ben bé com va morir ni de què. Ni on està enterrat. És al cementiri, però sense una tomba concreta. Hi ha molts misteris sobre la mort de Benjamin: Va ser de manera accidental o natural? Es va suïcidar o el van matar? I on va anar a parar la seva maleta? Tot aquest univers em va inspirar per situar la novel·la. La protagonista, la Carol Cabot, és una professora d’història que va a Portbou amb l’excusa de fer una recerca sobre Benjamin. En realitat, s’està buscant ella mateixa.Fa una fugida endavant, la Carol Cabot, en tots els sentits de la terminologia. És un final de trajecte. De la vida de Walter Benjamin. O d’una dona que ara fuig d’una crisi personal. La protagonista, i narradora de la història, és una dona que viu a Perpinyà i que n’ha de marxar per posar distància en una relació personal que fa aigües. Com a historiadora que és s’agafa a la figura de Benjamin per tenir alguna cosa per fer. Aquesta és l’arrencada de la novel·la. Ella ve del món acadèmic i de la docència, on tot està ordenat i establert. I de cop i volta entra en un túnel que és Portbou amb tot de gent que hi va transitant: traficants, prostitutes, passavolants en general... Ningú no sap gaire bé què fa l’altre. I d’aquí la dita: Portbou sempre ha estat un poble de silencis. Com diuen els contrabandistes, quan hi ha dues persones que saben una cosa, ja n’hi ha una que sap massa. Aquesta és la carta de presentació del poble. Quan arriba a Portbou, ho veiem tot a través dels seus ulls. És una observadora: veu a l’estació els guàrdies civils, el del bar, la prostituta...Jo, com a historiadora, he fet servir sempre aquest mètode, de seure en un lloc i mirar. Abans de parlar amb les persones vull conèixer el territori que trepitjo, és una mica de deformació professional. Tu seus en qualsevol estació de tren i veus un trànsit de vides. Només mirant, les pots imaginar... és curiós, però a Portbou encara ho és més. Els historiadors, doncs, no mireu només els documents, sinó la vida?Jo, molt. En visc, de les històries personals. He de conèixer els contextos per poder ubicar el que m’expliquen, però el que m’atreu és la vida que m’explica la gent quan l’entrevisto. A vegades, la realitat supera la ficció. La Carol es trobarà amb altres personatges: un amic seu, també professor, i una noia un xic misteriosa que es presenta com a fotògrafa d’espais abandonats. Tots viuen un cert moment de naufragi personal...És cert que aquestes persones que es troben a Portbou totes busquen una taula de salvació enmig d’un naufragi individual. I tots van a la mateixa taula, que evidentment s’acaba enfonsant en un xuclador. La metàfora seria potser aquesta. Se’n trobaran un altre, de nàufrag. Una dona que viu en un hotel abandonat que sembla un escenari inventat i és real. La gent que vagi a Portbou pot visitar el curiós edifici del Belvédère du Rayon Vert.A Portbou ja m’han dit que hi ha anat gent buscant la via morta, que és una via de l’estació de quan els trens havien de fer al canvi d’amplada espanyola a francesa. Existeix. Com també el Belvédère. Passada la frontera, hi ha l’edifici, que és molt visible. No té el to habitual d’una novel·la negra, sobretot al començament. Sembla que en una novel·la negra hagin de passar moltes coses, amb molta intensitat, des del mateix inici. I vostè vol introduir el lector més a poc a poc...Volia fer una cosa diferent. Per això a vegades dic que és una novel·la més grisa que negra, perquè sí que vull presentar els personatges de mica en mica. Això fa que el ritme del començament no sigui trepidant, però penso que té prou al·licient perquè et vagis quedant amb ells. Els presento tots, i el lector es pot fer una idea del quadre, de com s’anirà desenvolupant a partir d’aquí. Com si fos una obra de teatre, van sortint tots, i el conjunt acaba essent coral. Una altra cosa que havia llegit, i que trobo que és certa, és que a la novel·la negra ningú no fa el dol quan hi ha una mort. A Via morta n’hi ha una, de molt sentida, i allà hi ha lectors que m’han dit que havien plorat... ...perquè els ha deixat temps per respirar!Potser això marca una diferència respecte a les novel·les que son només de sang i fetge. Aquestes són algunes coses que podem explicar de Via morta, un d’aquells relats en què no es pot aprofundir més sense desvelar massa de la trama. N’hi haurà d’altres, o tornarà pels camins de la història estricta?M’he sentit molt còmoda fent ficció. És un tòpic, potser, i jo ho sentia a dir d’altres escriptors, però ara veig que és ben cert que els personatges t’acompanyen. Et fan sentir molt creativa i, en certa manera, els trobes a faltar quan acabes. Té un punt d’addicció, que els voldries tornar a trobar. Potser continuarà, tots els que surten en aquest univers de Via morta potser no sortiran més, excepte la que és narradora d’històries, la Carol. Se’n va a un altre lloc, perquè allò de Portou ha estat molt gros, en veurà d’altres, d’històries, i ens les explicarà també. Estic a les beceroles, encara, per veure si val la pena d’estirar el fil.

“Tenia uns personatges de novel·la negra, i pensava en un lloc prou potent per situar-los. Si parlem de frontera, era Portbou”

El cos no mira el calendari

L’ortografia és una pedra a la sabata?

Coca de recapte

“Una cosa que podem fer a través del so és transmetre moltes emocions”

LA PREGUNTA

Veu bé la regularització d’immigrants impulsada pel Govern espanyol?

“He anat decaient molt lentament, fins a ser dependent les 24 hores”

“Si paguem, com a mínim hauria d’estar més net”

“Vaig descobrir Casserres fa cinc anys i ja hi he vingut tres vegades”

Casa Tió tanca les botigues pròpies i es concentra en el canal professional

“A partir de la mort del meu marit, molta gent m’ha vingut a demanar com ho vam fer”

Busquen un conductor per atropellar intencionadament un home a la C-17 a Orís

El Santuari de la Mare de Déu de Bellmunt s’omple amb motiu de l’aplec

Un cotxe s'encasta a un mur a la rotonda de Roda

S’esfondra una teulada al carrer Tagamanent de Vic

Desmantellen una plantació de marihuana en una masia de Gurb