Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Un company de viatge que no es tria

S’estima que un 10% dels pacients que contreuen la Covid-19 després han de conviure amb símptomes persistents. És el cas d’Estel Villaronga

Hi ha persones que després de superar la Covid-19 continuen manifestant símptomes de la malaltia. No sempre són els mateixos ni se’n sap el perquè, motiu pel qual es tracta d’una patologia molt infradiagnosticada. EL 9 NOU recull el testimoni de tres veïns d’Osona que estan passant per aquesta situació.

Parla sis idiomes, té dues carreres i abans del coronavirus no parava ni un segon, però d’un dia per l’altre es va trobar que era incapaç d’entendre un conte infantil. El cas d’Estel Villaronga Cases impressiona per les seqüeles cognitives que li ha provocat la Covid-19, però sobretot per la seva resiliència i la determinació de no tirar la tovallola quan ni tan sols els metges li sabien explicar què li estava passant.

El seu particular periple amb la Covid va començar el febrer d’aquest 2021, quan després d’uns dies refredada li van confirmar que era positiva. Va passar la malaltia a casa, relativament tranquil·la i sense necessitat d’hospitalització, però de seguida es va adonar que el cap no anava a l’hora. Ensenya Geografia i Història a Secundària i corregint exàmens “no podia sumar 1 més 1”. Villaronga també va viure episodis de trobar-se de cop i volta al menjador de casa sense saber com hi havia arribat, a més a més d’infinitat de llacunes en els processos que basteixen la vida quotidiana, com dinar o aixecar-se del llit.

Aquesta sensació de desorientació no va desaparèixer en paral·lel amb els símptomes més evidents de la Covid. Havent superat els dies de confinament, de fet, va ser incapaç de sortir al carrer: “Estava contenta d’anar a comprar el pa, recuperar la vida normal… però no vaig arribar ni al replà de baix l’escala. Em marejava, no tenia ni idea de què feia allà fora. Era un perill per mi mateixa”.  

“Amb un massatge concret sé que tinc dos dies d’energia”

Com que llavors ja vivia sola, va estrenar la tècnica dels post-it, que consistia a penjar notes arreu del pis per recordar el més essencial quan es descobria enmig d’una pèrdua de memòria: “Soc una dona de 28 anys, súper autònoma i súper activa, però aquí com a persona em vaig començar a sentir molt poca cosa”. L’única solució que li donaven els metges, per la seva banda, era prendre pastilles que Villaronga assegura que no li van servir: “No notava cap canvi. Que ningú et pugui solucionar ni explicar el perquè del que et passa és desesperant”. A aquesta circumstància s’hi va sumar el menysteniment social de la malaltia, una derivada de no tenir seqüeles físiques, i la pressió d’estar de baixa sent tan jove.

Finalment es va reincorporar a la feina entre dos i tres mesos després del diagnòstic. No va anar bé. A classe perdia el fil de les explicacions i el segon dia, anant a 120 quilòmetres per hora a l’autopista, es va tornar a desorientar: “Ho vaig comentar al metge i em va dir que em donava la baixa per inicis de demència”. Això va ser la gota que va fer vessar el got. Amb 28 anys havia passat d’una vida 100% activa –feina, classes particulars de música, el seu propi grup, entitats…– a no poder fer res i per Villaronga va ser com una bufetada constatar que el sistema no estava preparat per reconèixer que continuava malalta a causa de la Covid-19.

El juliol i l’agost els va passar fent exercicis de recuperació cognitiva creats per ella mateixa: “Quan vaig veure que no podia seguir ni una pel·lícula vaig començar a fullejar llibres infantils. He anat pas a pas, recuperant després lectures d’ESO, treballs escrits per mi… Encara em costa, però em forço a fer resums d’articles acadèmics en els idiomes que parlava abans. És la meva manera de convence’m que les coses tenen algun sentit”.

“Els metges em deien que si volia respostes tornés d’aquí a 10 anys”

Nou mesos després continua adaptant-se a la seva nova normalitat, un joc d’equilibris per mantenir a ratlla les pèrdues de memòria i el pes del cansament. El seu dia a dia es basa en rutines molt marcades que inclouen almenys 10 hores estirada al llit, una bona alimentació i, ara, haver reprès l’exercici físic. Ensenyar i acompanyar els alumnes del centre on treballa, a Torelló, és un altre al·licient per llevar-se cada dia. També ha descobert que li va molt bé posar-se a mans de l’osteòpata: “Em fa un massatge concret i sé que tinc dos dies d’energia. Són els únics moments que em sento com abans”.

A l’altra cara de la moneda, Villaronga s’ha tornat molt crítica amb la medicina convencional. “Em van enviar a mil metges i fins ara ningú m’ha sabut explicar el perquè del que em passa. Em deien que si volia respostes tornés d’aquí a 10 anys”.

El suport que no va percebre a consulta l’ha trobat en el Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la Covid-19, un grup que aplega més de 200 persones que conviuen amb seqüeles de la malaltia arreu de Catalunya. També va ser en aquest marc on va descobrir l’estudi col·laboratiu per intentar entendre els mecanismes que perpetuen els símptomes al llarg del temps: “M’hi vaig apuntar de seguida. Puc ajudar a fer visible una malaltia poc reconeguda i que, a banda de patir, m’ha fet sentir molt jutjada”.  

“Cada tres dies d’activitat n’he de reposar un de sencer” | Conviure amb cansament crònic i falta d’aire

Inflamació del fetge, cansament crònic i dificultats per respirar. Són algunes de les seqüeles amb què conviu un veí de Torelló de 64 anys després d’haver passat la Covid-19. Està jubilat i res d’això l’impossibilita per dur una vida relativament normal, però sí que ha hagut d’abaixar una mica el ritme a l’hora de col·laborar amb entitats, un dels motors de la seva vida. Aquesta implicació social fa que hagi declinat aparèixer al diari amb noms i cognoms, però igualment presta el seu testimoni a EL 9 NOU amb l’objectiu de demostrar que la Covid-19 persistent existeix malgrat no s’arribi a diagnosticar ni es manifesti sempre de la mateixa manera.

Ell la té de companya de viatge des de l’agost del 2020, quan va passar quatre setmanes ingressat a l’Hospital Universitari de Vic. Que ho pugui explicar demostra que el tractament va obrar com tocava, però per efecte de la Covid-19 i la medicació no ha recuperat la salut d’abans de la pandèmia. Al desembre li van detectar una anèmia que ja ha pogut corregir, té controlades amb pastilles la diabetis i la hipertensió postcortisona, però el pitjor és el cansament: “Només que surti de casa i faci una mica d’activitat tres dies n’he de reposar un de sencer. Parlant, per exemple, de seguida se m’asseca la boca i em falta l’aire. Calen moltes ganes i força de voluntat per no engegar-ho tot a rodar”.

“M’he aprimat gairebé 20 quilos en un any i mig” | De tant en tant tornen la diarrea i la febrícula

La Carla (nom fictici), de Vic, va contraure la Covid-19 durant les primeres setmanes de la pandèmia, l’abril del 2020. Recorda perfectament el mal de cap, la falta d’aire, el cansament i, entre altres símptomes, la pèrdua del gust i l’olfacte, molt característica del coronavirus. Quan va superar la malaltia, després de set dies al llit de casa i l’aïllament, tot això s’hauria d’haver acabat, però encara ara tornen de tant en tant la febrícula, el cansament, la diarrea i el malestar muscular. “M’he aprimat gairebé 20 quilos en un any i mig”, descriu ella mateixa, “no és que contínuament em trobi malament, sinó que vaig patint recaigudes”. Una altra seqüela amb la qual ha hagut d’aprendre a conviure és la sensació de cap emboirat: “No em funciona com abans. De cop i volta no em surten les paraules o no recordo què he menjat per dinar”.

Durant aquest periple l’únic període de treva han estat els dos mesos després de rebre la segona dosi de la vacuna de Pfizer. Momentàniament van desaparèixer tots els símptomes, però la mala notícia és que després van tornar. “És frustrant, no veig cap solució al que em passa. Més enllà de receptar-me fibra i probiòtics, els mateixos metges em diuen que no saben què fer”, explica la Carla.

La seva situació s’ha agreujat perquè a causa de les recaigudes la van acomiadar de la feina. També fa temps que batalla perquè la derivin a un neuropsicòleg, però de moment no se n’ha sortit. Escoltant-la és impossible que no es despertin vincles d’empatia, però ella, malgrat les vicissituds, està convençuda que encara ha tingut sort: “El meu metge de capçalera mai m’ha tractat de boja. Altres companys s’han trobat justificant-se perquè els deien que tot era psicològic o s’ho estaven inventant”.


COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprova el viatge del rei emèrit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 256 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.