La contaminació atmosfèrica ja no és només un problema ambiental. L’evidència científica la relaciona amb malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques i diversos tipus de càncer. La metgessa de família Anna Maria Rodríguez Ferré, membre de l’organització Osona Respira, defensa que el coneixement acumulat ja és prou contundent per actuar i reclama que la qualitat de l’aire sigui considerada una prioritat de salut pública.
Fa anys la societat va assumir que fumar perjudicava la salut. Per què encara costa tant entendre que respirar aire contaminat també emmalalteix?
Podem establir un paral·lelisme molt clar. Igual que el tabac, respirar aire contaminat durant anys afecta la salut, fins i tot quan les concentracions dels contaminants són relativament baixes. A diferència del fum del tabac, l’aire contaminat no fa olor, no es veu. Per això sovint se n’ha dit l’enemic invisible. Si el cel és blau tendim a pensar que l’aire és net, però no sempre és així. A més, els efectes apareixen a mitjà i llarg termini i això dificulta que la població en percebi el risc. Encara falta molta divulgació perquè la societat entengui que respirar un aire de mala qualitat incrementa el risc de patir moltes malalties i també de morir prematurament.
Vostè explica que la seva manera de visitar a la consulta ha canviat. Què vol dir exactament?
Vol dir que avui la qualitat de l’aire forma part de la meva manera d’entendre la salut. Sabem que la contaminació empitjora malalties respiratòries com l’asma o la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), però també afavoreix malalties cardiovasculars, la diabetis, la demència, la insuficiència renal i diversos tipus de càncer. A la consulta veiem aquestes patologies cada dia i és inevitable preguntar-nos quin paper hi juga l’entorn on viuen els pacients. També cal informar millor la població, especialment durant episodis de contaminació elevada, onades de calor o incendis forestals. Avui també procuro explicar als pacients que la salut no depèn només dels seus hàbits personals. L’entorn on vivim, l’aire que respirem o les temperatures extremes també condicionen el risc d’emmalaltir i formen part de la prevenció. Després de conèixer la magnitud del problema, la meva manera de visitar ja no és la mateixa.
Quina és la conclusió científica que més l’ha impactada personalment?
M’impressiona comprovar que la principal font de contaminació continua sent la combustió de petroli, gas i carbó, tot i que disposem d’alternatives més sostenibles. I també em preocupa que la Plana de Vic sigui un territori especialment vulnerable per les inversions tèrmiques, que dificulten la dispersió dels contaminants. Però, sobretot, m’ha fet entendre que la salut de les persones i la dels ecosistemes són inseparables. Si degradem els boscos, els rius o els camps, també estem deteriorant la nostra pròpia salut.
La cooperativa Taradell Sostenible i Osona Respira estan estudiant la qualitat de l’aire a tres escoles. Per què van triar aquest àmbit?
Perquè els infants són el col·lectiu més vulnerable. El seu sistema respiratori i el cervell encara s’estan desenvolupant i, a més, respiren més a prop dels tubs d’escapament dels vehicles. Els estudis mostren que els alumnes que assisteixen a escoles situades en zones amb molt trànsit poden presentar un desenvolupament cognitiu més lent. Per això vam impulsar el projecte pilot de Taradell, que analitza la qualitat de l’aire als entorns escolars i ajuda la comunitat educativa a entendre com varia l’exposició als contaminants segons els accessos, els horaris o la mobilitat del municipi. És una manera d’acostar la ciència a les famílies i, alhora, d’obtenir informació útil per plantejar millores. La comunitat científica defensa crear entorns de protecció al voltant dels centres educatius, reduint el trànsit motoritzat en un radi d’entre 200 i 300 metres.
Vostè ha insistit sovint que respirar aire net hauria de un dret.
Respirar aire net hauria de ser un dret com tenir aigua potable. Les Nacions Unides ja han reconegut el dret a un medi ambient saludable, que inclou aire net, aigua i un clima estable. Tot i això, prop del 99% de la població mundial continua respirant un aire que supera els límits recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). I els efectes no afecten tothom igual. Els infants, la gent gran, les persones amb malalties cròniques i les famílies amb menys recursos són les més vulnerables. Igual que avui ningú no qüestiona que l’aigua potable és un servei bàsic, hauria d’arribar un dia que respirar aire net també fos percebut com un dret irrenunciable.
Si l’evidència científica és tan clara, per què sembla que costa tant prendre mesures?
Perquè millorar la qualitat de l’aire implica transformar la mobilitat, l’urbanisme i el model de ciutat. Són canvis profunds que sovint es perceben com a impopulars i que tenen un cost polític. Però les experiències que s’han dut a terme demostren que és possible reduir la contaminació sense perjudicar l’activitat econòmica i, al mateix temps, millorar la salut i la qualitat de vida. Quan es prioritza l’espai per als vianants, el transport públic o la bicicleta, els beneficis van molt més enllà de la qualitat de l’aire.
Què pot fer la ciutadania mentre aquestes grans decisions no arriben?
Les decisions individuals són importants, però tenen un recorregut limitat si no van acompanyades de polítiques públiques. No podem demanar a la ciutadania que deixi el cotxe si no té a l’abast un bon transport públic o infraestructures segures per caminar o anar amb bicicleta. Ara bé, la ciutadania sí que té una eina molt poderosa: el vot. És a les urnes on pot exigir polítiques que protegeixin la salut i garanteixin una millor qualitat de l’aire. També és important informar-se, reclamar transparència sobre les dades i entendre que qualsevol millora ambiental acaba repercutint en la salut col·lectiva.
Si només pogués convèncer la població d’una sola idea, quina seria?
Que tenim dret a respirar aire net. L’aire contaminat emmalalteix encara que no el veiem. Millorar la qualitat de l’aire no és només una qüestió ambiental; és protegir la salut dels nostres fills, dels nostres pares i de nosaltres mateixos. Cada decisió que redueix la contaminació és també una inversió en salut. La bona notícia és que moltes de les solucions ja les coneixem. El repte no és descobrir què cal fer, sinó decidir-nos a aplicar-ho amb la rapidesa que la salut pública exigeix.
