"Un creatiu ha de viure per tenir idees, no es pot tancar a l'habitació"

Pere Pratdesaba

El vigatà Xavier Gallego, dissenyador i il·lustrador, viu als Estats Units des de fa 12 anys. Ha treballat amb grans marques com Samsung, Nike, Airbnb o Mahou. Osona.com i EL 9 NOU l’entrevisten en la 16a entrega del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer osonencs que han fet carrera a l’estranger.

Vostè és una persona polifacètica. Com es descriuria?
Curiós, emprenedor, flipat, al·lucinat de la vida.

En la seva carrera, sempre ha tingut una relació molt particular amb els monstres. A les xarxes socials fins i tot s’hi defineix com a “dibuixant monstres per fer més feliç la gent”.
Anava a l’institut Jaume Callís, dibuixava molt a les taules, d’una manera molt realista, i quan m’enfadava amb algun professor escrivia textos al costat que potser no hauria d’haver adjuntat. I em posava en problemes. Per evitar-ho, vaig començar a dibuixar més abstracte, més lineal, sense que se sabés de qui parlava. Era la meva tira còmica, que ha evolucionat fins avui. Són monstres, formes, en els quals intento crear sempre un missatge positiu.

És aquí on comença la seva afició pel disseny i la il·lustració?
Unes amigues de Vic em van aconsellar que provés això del disseny gràfic. Vaig anar al Centre Informàtic d’Osona, vaig fer un curs de disseny, però no era disseny, era diferent, era software. Però allò em va fer pensar que hi havia eines per poder fer en digital el que estava fent en paper. Va ser un amor a primera vista.

I quan acaba els estudis, treballa durant sis anys a Barcelona. Al mig d’aquest procés, el 2007, crea una figura artística, @eyesores, que dona carta blanca a la seva creativitat. Qui és? I què fa?
És el meu laboratori, la meva ciència, on faig proves. El meu taller, el meu espai personal que ningú em pot robar. M’encanta i m’ha ajudat moltíssim en la meva feina. És una activitat molt teva, tu tens tot el control, no depens de ningú, pots provar, pots deixar-te anar. I això és @eyesores.

D’on surt el nom?
Necessitava un nom per a l’aplicació de Facebook. Escoltava molta música i en una cançó d’un grup que m’agrada molt va sortir la paraula “eyesores”. Em va agradar, és com un mal d’ull, que et para la vista, i els meus monstres són lletjos però et fan parar. I després, quan te’ls mires, et quedes una estoneta.

El 2007 ja es va donar a conèixer amb una aplicació per web que es va fer viral. El va sorprendre com de ràpid es van fer famosos els seus dibuixos?
Ho feia de molt bona fe, creava cada dia, cada dia hi posava contingut nou, cada dia feia un monstre nou, m’hi esforçava. No em vaig donar compte que allò anava creixent i de mica en mica vaig arribar al milió d’usuaris. Era molt difícil explotar-ho, massa global, no era com tenir un milió d’usuaris a Espanya, era un milió al món, que és res! Havia de pagar molts diners per mantenir-ho. Es va convertir en un monstre.

Com es va acabar?
No vaig poder seguir el ritme i em vaig adaptar a noves propostes. Facebook anava canviant les polítiques de les aplicacions i no tenia diners ni per pagar ni per esponsoritzar canvis de codi. He anat saltant a Instagram, una web, aplicacions… però la gent que m’anava seguint des del principi encara em segueix.

I amb 28 anys, fa el salt als Estats Units.
Era el 2009 i Espanya ja feia olor de crisi. Treballava d’autònom, tenia molts projectes, estaven anant molt bé, però veia molt pessimisme a l’ambient. En aquella època viatjava molt i a través d’Eyesores vaig rebre un tuit d’una agència americana, R/GA, que ni sabia qui eren. Vaig acabar acceptant l’oferta per portar l’equip de Nike basquetball a Nova York.

Què li oferien allà que no tingués aquí?
Va ser una combinació entre l’oferta, el client, l’oportunitat, tenia 28 anys, sabia que si no marxava no ho tornaria a fer. Vaig consultar-ho amb els familiars més propers i em van dir: “Marxa, si us plau, no et volem aquí” [riu].

En aquesta època, com a director creatiu d’R/GA, treballa amb clients com Samsung o Nike. Què li demanen aquestes grans companyies?
Al principi va ser un caos perquè vens d’un món molt més… no sé si definir-lo com a amateur, menys corporatiu, amb menys estructura. Tampoc havia treballat mai amb un món corporatiu, havia estat més en start-up. Aquí estava tot molt més estructurat. Em va sobtar la quantitat de reunions que tenia, la quantitat de paraules que pot dir la gent en uns segons. Parlàvem molt, havia de traduir-ho tot, el meu anglès no era tan bo i a mi em costava moltíssim. Al principi va ser molt dur.

I com és el tracte en el dia a dia?
El que m’agrada molt d’aquestes empreses és com són de valentes. A un client com Nike li dius: “Això no s’ha fet mai”. I et responen: “Ah sí? Doncs anem a fer-ho”. El que no s’hagi fet mai pot fer por, però en aquest cas és al revés, és el justificant per fer-ho.

El 2017, un altre salt, ara a dins dels Estats Units. De la costa est a l’oest. A San Francisco, a Airbnb. Per què?
M’oferien llançar un projecte nou, noves experiències. Era una empresa que a nivell de marca és espectacular, amb valors molt macos (ja sé que la premsa que té a Espanya és negativa, això en podríem parlar un altre dia). Ho vam valorar amb la meva dona, la Carla. Ens venia de gust fer un canvi. I el vam fer. La costa oest és molt heavy, molt hardcore. A Nova York tothom és d’allà, ningú i tothom. Aquí, això és Amèrica.

Què vol dir és Amèrica?
A una hora en cotxe comences a veure banderes interessants, pistoles… És una cultura més d’aquí, no té la influència europea que té la costa est, i això es nota.

Un altre punt d’inflexió de la seva carrera: fa tot el disseny d’una nova cervesa d’origen indi de Mahou, una marca líder a Madrid. Com és que una empresa de cervesa es fixi en els seus dibuixos? Què volien transmetre?
No ho sé. Mahou estava a punt de llançar una cervesa i estaven buscant un artista il·lustrador per generar tot l’imaginari de la marca. Vaig fer la proposta, amb un mosaic de monstres, i no m’esperava guanyar. Era tot una miqueta boig. A mi m’agradaven moltíssim però vaig pensar que no tindrien el valor d’agafar-los. Ho van fer!

I ara, des de fa dos anys, és vicepresident de marca i màrqueting de Mycoworks, una empresa que produeix materials a partir del miceli, un producte revolucionari amb “infinitat de possibilitats”.
El miceli és l’arrel del bolet, està sota terra i és inacabable. És molt abundant a la naturalesa i no s’ha explotat mai. Ara comença a fer-se popular. L’hem començat a utilitzar per crear escultures i objectes amb diferents densitats, amb un material que és molt semblant a la pell, per treballar en el sector de la moda. Quan vam començar érem una start-up molt petiteta. Estàvem en un lloc que s’assemblava al taller de Breaking Bad, on feia la droga, tot amb plàstic. Era tot una mica pintoresc. El miceli és un fong, i en comptes de matar-lo, com es feia tota la vida, ara l’estem intentant domesticar, però necessites unes condicions ambientals molt especials.

Es tracta d’un projecte experimental o ja han posat productes al mercat?
Ja hem començat a vendre productes. Vam llançar una bossa amb Hermes, fa unes setmanes uns barrets amb Nick Fouquet. Ara fa uns dies hem anunciat a la CNN una aliança amb General Motors. La plataforma té molt futur. Però el meu objectiu no era crear el miceli, era parlar-ne, crear alguna cosa que fos interessant per al consumidor. Vaig començar a crear tota aquesta marca, i l’empresa i l’educació al voltant del miceli. I ara és una empresa pionera. La gent que treballa amb biotecnologia ens coneix.

A les seves campanyes, on neix la inspiració?
Estic molt endollat, m’agrada molt tot, intento estar molt connectat amb la cultura, intento escoltar molt… però molts cops les respostes estan davant teu. Has d’estar amb els ulls oberts. No soc un creatiu que es pensa que et pots tancar en una habitació i les idees venen soles. Soc un creatiu que pensa que has de viure per tenir idees.

Innovació, paraula clau al seu diccionari. És un talent natural o s’aconsegueix amb moltes hores de treball?
És una condició humana. És una aptitud que tens o no. Hi ha gent que és apta per fer manualitats o és més atlètica. La innovació i la creativitat es poden treballar, però has de tenir una base. Sempre he tingut una part creativa i no m’ha fet por res. Escolto molt, no tendeixo a pensar que tinc la raó sempre. Soc humil, busco un espai on la gent se senti còmoda, i amb això generes que les teves idees i les dels altres siguin benvingudes i puguin créixer. Creo els fems perquè les idees creixin. I així ens entenem a escala comarcal [riu].

Ha canviat molt el sector del disseny des que va marxar?
Sí. El problema que hi ha és que està sortint molt talent a la comarca, però potser no estan exposats a situacions, projectes o clients, o no es pensen que tenen el talent per estar en un altre nivell. Tenen un complex d’inferioritat.

El disseny és un camp que no s’ha valorat prou a Catalunya? Vostè s’ha sentit valorat des de casa?
A mi m’han dit ninotaire, que faig gargots, m’han descrit de moltes maneres però mai com a artista o il·lustrador. He hagut de fer coses força hardcores o treballar en empreses molt grans perquè em diguin artista o dissenyador. A Vic en conec uns quants, que han fet una carrera molt àmplia. Són molt bons. Però aquí no sabem valorar el que és nostre. Als Estats Units es fa millor, si algú és bo se l’infla.

Vostè que ha viscut aquest procés, què li diria a un dissenyador o il·lustrador amb aquest “complex d’inferioritat”?
Que s’associïn. Hi ha perfils que els fa vergonya parlar amb clients, que no se saben vendre. Tendim a tancar-nos, a fer molt bé el que sabem fer i a no buscar complements al que no sabem fer. Els aconsellaria que no tinguessin por d’associar-se amb algú que potser és més dolent que ell o ella en algunes coses però més bo en d’altres. I deixar-li l’espai perquè ho pugui fer. No tinguis por, de la invisibilitat, de l’ego, perquè és l’única manera que tindràs de créixer. Per altra banda, no tothom ha de créixer. Està molt bé treballar per un espai local.

Pensa tornar?
M’encantaria. Estic plantant la llavor, amb Gil Blancafort hem creat una consultora creativa, Vertically, que està anant molt bé. I aquest és un exemple, en Gil i jo som diferents, té molta experiència però els nostres talents són molt diferents. Però en comptes de bloquejar-nos, ens amplifiquem.

Què troba més a faltar de Vic i Osona?
Va més enllà del material. És un sentiment de pertinença. Quan arribes, tot és familiar, no és que hi hagi la meva família, tot és familiar, proper. Em reconec i m’identifico amb tot. Això no em passa als Estats Units. Aquí és tot deixat, m’hi han deixat viure. A Vic hi soc. Quan arribo m’hi sento. Amb la meva filla petita, que és americana, quan venim intentem anar sempre a la festa major de Vic o alguna altra festa de la comarca.

Una festa que l’emociona…
Plorem com nens petits, la Carla i jo! Si la pròxima festa major de Vic veieu algú que està aguantant la llàgrima soc jo. La festa major s’està fent molt bé i ens agrada veure la petita gaudint d’una cosa tan nostra. El Merma, la Vella… ara tenim la geganta de plàstic a casa que li va regalar una amiga meva. I no se la treu de sobre! És preciós viure la cultura. Crec que la cultura és el que més trobo a faltar.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT