EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

““No hem acabat mai amb l’Antic Règim, els grans poders continuen sent els mateixos”

Entrevista a Antoni Gelonch, autor del llibre ‘Napoléo, la Revolució i els catalans’


04/05/2021
Vic

Aquest dimecres 5 de maig es compleixen 200 anys de la mort de Napoleó. Un personatge que va sacsejar Europa i que també va influir en la història de Catalunya. El fracàs de la invasió napo-leònica a principis del segle XIX determina el curs de la història moderna d’Espanya i de Catalunya. Antoni Gelonch (Lleida, 1956) ho explica al llibre Napoleó, la Revolució i els catalans (Viena Ed.), obra de síntesi que planteja un tema de fons: els principis de la Revolució Francesa no van arribar mai aquí.

– En aquest i altres dels seus llibres no ens parla només d’un episodi històric. A través d’ell explica perquè els catalans i Catalunya som com som.
– Aquest és l’objectiu. Contràriament al que creiem, que som molt tolerants, la societat catalana és bàsicament intolerant perquè no hem fet mai els debats quan tocava.
– A quins debats es refereix?
– El debat de la Reforma protestant, del qual tracto al llibre Luter, es va acabar el primer dia mitjançant la Inquisició, la por. Tampoc vam fer el debat del final de l’Antic Règim, que és del que parla aquest llibre. Mentre que a Europa l’absolutisme s’acaba a finals del segle XVIII i l’Antic Règim –l’aliança de l’alta noblesa, el clergat i la monarquia– s’enfonsa, aquí l’efecte bumerang de la invasió napoleònica és que Ferran VII restaura l’absolutisme. I converteix el segle XIX en un moment absolutament frustrant en què l’únic que hi ha són cops militars, asonadas i tres guerres civils dinàstiques que no tenen cap relació amb el que està passant a Europa, que són les revolucions liberals de 1830 o 1848. No hem posat mai fi a l’Antic Règim, els grans poders continuen essent els mateixos. La burgesia no va manar mai, a Espanya. Fa un intent, que és la Segona República, però hem tingut períodes absolutistes dins del segle XX, amb dues dictadures. I aquesta pseudodemocràcia que no té unes arrels fortes perquè no hi ha formació en la tolerància.
I encara hi ha un altre debat pendent, perquè vostè ha parlat sempre d’una trilogia…
– Serà el debat entre Camus i Sartre, és a dir, entre la justícia i la llibertat. Era un debat dels anys 40 i 50 a Europa i que aquí no fem perquè hi ha el franquisme. I ens arriba el rebot d’unes esquerres que es diuen sartrianes, que no saben ben bé què diu Sartre… que al final de la seva vida acaba defensant els aiatol·làs o el terrorisme. El debat el guanya Camus, però aquí encara no ho sabem. No ens podem dir societat tolerant si aquests grans debats no els hem fet.
Quin efecte té això en la societat actual?
– Que quan hi ha una expressió pública, el debat consisteix en qui la diu més grossa. Això és molt reductor, perquè la democràcia no s’estableix en funció de qui crida més, sinó de qui sap argumentar una posició. A les escoles franceses s’aprèn retòrica, defensar una posició argumentant, hi creguis o no hi creguis. Aquí domines les ocurrències. En el fons, no hem tingut mai la condició de ciutadans. Hem estat o bé súbdits o bé clients. Els súbdits només tenen deures, no tenen cap dret. Els clients tenen tots els drets, i cap deure. I un ciutadà és conscient que té drets i deure, i els exerceix. El resultat és una societat inestable, capriciosa, i amb poca tendència a l’esforç, que ho vol tot de manera immediata i al mínim cost. Això és un client.
És com si haguéssim començat la conversa per la conclusió. Però anem a l’inici: les tropes de Napoleó entren a Catalunya l’any 1808 sense cap resistència, quan l’emperador vol situar en el tron espanyol el seu germà Josep. Amb ells, teòricament, hi anaven els principis de la Revolució Francesa que havia destronat la monarquia. L’eco d’aquest fet històric no havia arribat?
– A la majoria del poble, no. Entre altres coses, perquè no arribaven les notícies: la informació sobre el que passava a París era prohibida. Sense això, sense bases ideològiques i sense lideratges, i amb la forta empremta encara de les institucions de l’Antic Règim era difícil que les idees de la Revolució arrelessin. I no arrelen. Pensi que aquí el control de la monarquia i de l’església eren molt més forts que a França: no s’havien pogut desenvolupar les societats de pensament, com les lògies masòniques o el Club dels Jacobins. I existia un sentiment antifrancès.
– Que, segons vostè, venia de molt lluny!
– Ja des de ’embat l’Al-mansur al segle X, davant del qual el rei francès Hug Capet diu que ja us les arreglareu. I es van sumant greuges: al segle XVII la Guerra dels Segadors, que és l’amputació d’una part del país. Importantíssima, perquè en aquell moment Perpinyà és la segona ciutat catalana. I amb les tropes franceses establertes a Catalunya durant bona part del segle XVII, vivint sobre el territori i amb saquejos i pillatges, aquest sentiment antifrancès era enorme.
– Catalunya era ben present en la geoestratègia francesa. Al llibre hi diu que Robespierre i altres revolucionaris pensaven, ja a finals del segle XVIII, en diverses fórmules. Algun document arriba a parlar d’“una república separada o unida a França segons triïn”.
– Però com a un pur alfil estratègic en la partida d’escacs. Ells diuen: si convertim Catalunya en una república tutelada per França, serà una manera d’atacar els espanyols, de tocar-los el voraviu. Això es produeix entre 1793 i 1795, quan França és assetjada per forces de tots els estats monàrquics d’Europa en coalició. Pensaven en una república tutelada, no en una Catalunya que pogués decidir pel seu compte. I després, Napoleó agafarà una altra via…
– La de l’annexió pura i dura. Passem a ser uns departaments més de França, i això és un fet poc conegut, no creu?
– Mai no va figurar als textos. Es basa en un decret de febrer de 1812 on establia quatre departaments i quina seria l’administració napoleònica a Catalunya. No hi havia cap diferència amb els altres departaments francesos. Només en alguna època del domini militar napoleònic hi ha capitans generals que, per guanyar-se el favor de la població, editen el Diari de Barcelona en català o posen la senyera al costat de la tricolor. Però la població rep més el missatge de l’església i de la noblesa contra els francesos. I a més, a ningú no li agrada que li portin la llibertat a punta de baioneta. Napoleó ens volia imposar-la tal com ell havia decidit que fos. I la llibertat te l’has de merèixer per tu mateix, no te l’ha de portar un altre. Al llibre faig un símil amb el discurs de Dominique de Villepin, ministre d’Exteriors de Jacques Chirac, quan França es va oposar a la invasió de l’Iraq i ell va dir “No portarem la llibertat amb els canons i les bombes.” És tanta la ceguesa amb què actuen que quan marxen acaben saquejant Montserrat, cosa que des del punt de vista militar no tenia cap sentit. Era la destrucció del símbol.
– Els departaments en què van dividir Catalunya també eren quatre, per cert. I curiosos.
– Amb noms d’accidents geogràfics, com els francesos: Ter, Montserrat, Segre i Boques de l’Ebre (com el departament francès de Bouches-du-Rhône). Els mapes tampoc tenien a veure amb la realitat del país: Tortosa i Tarragona eren només sotsprefectures, i Lleida era el departament de l’Ebre en lloc del Segre.Eren fets a París, sobre el paper. De fet, tot era un règim fictici, alguns prefectes no van arribar ni a prendre possessió. Les tropes napoleòniques estaven a les ciutats, i quan en sortien eren fustigades, i per tant no sortien. No van controlar mai el territori.
Els episodis de resistència contra els francesos s’han mitificat en la història. El setge de Girona o, portat a l’extrem, el Timbaler del Bruc…
Encara hi ha gent que em defensa que va existir. Els dic que me’n portin alguna prova! Vostè imagini’s uns exèrcits que venen de lluitar a tot Europa, que entren francament a Catalunya i un que toca el timbal els ha de fer por? Totes les resistències necessiten crear uns mites, i aquí s’hi suma el Romanticisme: Pérez Galdós parlant de Girona als seus Episodios nacionales… quan resulta que el departament del Ter –el de Girona– va ser l’únic que es va organitzar administrativament.

Napoleó ens volia imposar la llibertat tal com ell havia decidit que fos. I a ningú no li agrada que li portin la llibertat a punta de baioneta”


Què va passar, en marxar els francesos?
– Quan les tropes franceses se’n van l’any 1814 i torna la dinastia borbònica de Ferran VII, torna l’absolutisme. I com a bon borbó, no respecta res del que s’ha signat. Per exemple, no s’havia de perseguir els afrancesats, però ho fa. I es calcula que entre 3.500 i 5.000 catalans marxen a l’exili. Es consideraven afrancesats tots els que haguessin tingut contactat amb l’administració napoleònica. Més enllà d’això, la invasió francesa va acabar suposant un retrocés per als catalans, una torna al punt de partida. Tot el segle XIX, amb l’excepció del Trienni Liberal, va ser absolutista.
– Mentre encara durava la dominació napoleònica, es van celebrar les Corts de Cadis, on es fa la famosa Constitució de 1812 abolida després pel rei. I un altre esquema que se’ns trenca: els representants catalans a Cadis no eren els més liberals…
– No, van estar entre els més retrògrads! És el problema que tenim, que ens inventem la història. Vaig buscar tots els diputats catalans: qui eren, què pensaven, quins estudis tenien… Dels 21 que n’hi havia, només quatre eren liberals. I liberal volia dir centralista, en aquest cas. La part més important d’assistents a les Corts de Cadis eren capellans. Torno al principi: això que els catalans som liberals i tolerants… històricament no ha estat així.
– Respecte a la llengua, la dominació francesa va tenir alguna diferència respecte a l’espanyola?
– No, la marginació del català comença en el mateix moment en què arriben. Quan Lluís XIV signa el Tractat dels Pirineus diu que respectarà les institucions de Catalunya. Ho signa el 1659 i el 1660 aboleix les institucions catalanes i crea el que se’n diu el Consell Sobirà del Rosselló. I la llengua, no la prohibueix. Però es preocupa que la formació del clergat i de l’administració sigui en francès. Això acaba arribant a tota la societat, és clar. Els borbons espanyols seguiran, amb cent anys de diferència, la mateixa política.
– Deia al principi que, en certa manera, no hem deixat mai l’Antic Règim. Veu indicis que pugui arribar aquest moment?
– Al llibre parlo de la segona meitat del segle XVIII i de per què s’enfonsa aquell sistema monàrquic a França: el rei perd la majestuositat, l’església disminueix el seu poder, hi ha crisi econòmica i un deute molt gran… Ara potser veig algunes d’aquestes precondicions que farien possible un canvi (que no sé si seria una revolució conservadora o progressista, per dir-ho així). Però n’hi ha dues que no són exactament iguals. Una és que la gent es mou si hi ha fam. I per sort no tenim fam, encara que hi hagi penúries. I l’altra és que hi ha d’haver dirigents per a la revolució. Tots els que venien dels clubs jacobins eren gent que sabien què volien fer, que utilitzaven les masses perquè vagin a prendre la Bastilla i a Versalles però que tenien clar l’objectiu d’una república.

LA PREGUNTA

Veu bé l’avançament electoral a Catalunya?

En aquesta enquesta han votat 876 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't