Els cops de la vida solen impactar fort. No escaparem de la mort, però quan algú que ens importa se’n va sobtadament, el dolor es fa tan intens com ho van ser les vivències compartides amb aquella persona. Ha mort un amic, Isidro Oliveras. Per voluntat de la seva família, fa uns dies es va saber de la situació terminal per la qual passava, comunicació que ens va arribar a través de Tere Armadans, amiga de la família i també nostra. Qui va ser gran pilot, dirigent mundial de l’esport i, per damunt de tot, una excel·lent persona, havia patit un ictus a casa seva de Barcelona el dimecres 22 d’abril i, després de ser evacuat a l’hospital, se li van detectar danys greus i irreversibles dels quals ha mort aquest 29 d’abril, després d’un curt període de sedació.
Així desapareixia de sobte Bilo Oliveras, tal qual, després d’haver passat uns dies a Menorca i segur que havent jugat algun que altre partit de golf. Se n’ha anat als 78 anys qui va ser un gran malabarista del volant i, per damunt de tot, una persona extraordinària, posseïdor d’una qualitat humana unànimement reconeguda. Isidro Oliveras de la Riva y Marqués havia nascut a Barcelona el 5 de desembre de 1947 i ha mort en aquesta mateixa ciutat aquest 29 d’abril de 2026. Només d’escriure aquestes dades se’m posa la pell de gallina…
L’obituari m’ha sortit llarg, potser massa, però escriure sobre Isidro Oliveras en aquest comiat inesperat destil·la un sentiment incontrolable, perquè els records són entranyables. Amb Oliveras vaig disputar deu ral·lis, un d’ells amb el seu Porsche 911 SC en què va ser la meva primera victòria absoluta (Girona 1982), vam competir junts en la primera temporada del nacional sobre terra amb un Escort RS 1800 (1983) i vaig córrer al seu costat amb el seu magnífic Audi Quattro en la que va ser la seva última cursa disputada fora d’Espanya (Scottish 1987).
Vaig aprendre de la seva saviesa i vaig viure experiències difícils d’experimentar amb un altre tipus de persona. Era proper, senzill, atent, respectuós i amb un nivell de relacions que el feien algú important i estimat per tothom, rivals inclosos. I això ho vaig viure al seu costat. I encara que m’ha dolgut fer-ho, m’ha vingut de gust indagar una mica més en la trajectòria de Bilo Oliveras per deixar-ne constància. Disculpeu la llargada del text, però Bilo era encara més gran…
15 anys d’automobilisme
Després de practicar múltiples esports que una mica més avall explico, Isidro Oliveras va entrar en el món de l’automobilisme al Critèrium Montseny-Guilleries de 1974, amb un Seat 1430-1600 estrictament de sèrie propietat de la seva mare. Estava a la llista de reserves amb el núm. 115 però finalment va poder competir i acabar 27è i 11è de Grup 1. Després d’aquella primera participació el virus del “racing” va atrapar Bilo, que poc després es faria amb un altre FU, aquesta vegada un 1800 de grup 2 “Preparado Juncosa” completament nou, matrícula B-0708-AL. Va ser el principi d’una gran trajectòria. Els catorze trenta mil vuit-cents de grup 2 es van succeir en la història de Bilo d’aquells primers anys, un d’ells el famós GE-9019-B que havia estrenat Salvador Servià i una altra unitat Juncosa que havia pertangut a Alberto Franquet, el B-3020-AT.
Els Seat anaven quedant antiquats i les noves mecàniques eren una fruita que venia molt de gust tastar, sobretot si es disposava dels mitjans adequats. Així, el 1977 es va fer amb un Ford Escort RS 1600 MkI que aquell mateix any va canviar per un RS 1800 MkII, tots dos de grup 4. Amb aquest últim, un Sutton completament nou matrícula OUN971M, que va estrenar al Rallye Firestone, va poder demostrar les seves qualitats participant en un munt de curses, a Espanya però també fora. En aquell final dels 70 el moviment de mecàniques Escort era constant a l’equip Freixenet de Pedro i Eudaldo Bonet i Pepa Ruedas, amb Bilo com a quart membre del grup, tot i que amb els seus propis mitjans, tots ells assistits pel cèlebre taller Movi de Simón Molist. Oliveras va participar en un grapat de curses fora d’Espanya, entre elles el RAC britànic, les 24 hores d’Ypres belgues, el 1000 Pistes francès o l’Hunsrück alemany.
Inquiet i amb mitjans, a Bilo li venia molt de gust poder pilotar una màquina que sempre que va córrer a Espanya va demostrar el seu poder: el Lancia Stratos. Les gestions amb la Jolly Club de Roberto Angiolini van donar fruit i finalment va arribar al nostre país un Stratos HF just a temps perquè Bilo i Manolo Vidal poguessin sortir al Rally Costa Brava de 1980, assistits ja per Tram, amb Fidel Serra al capdavant. El cotxe era una unitat que havia disputat el Giro d’Italia, a finals d’octubre de 1979, amb Tony Carello com a primer pilot. Tot i que Oliveras-Vidal van acabar tercers al Montseny-Guilleries, la conducció que exigia el cotxe no va acabar de convèncer Bilo, per la qual cosa va intercanviar la seva notable màquina amb la que posseïa Eduardo Balcázar, l’Escort RS 1800 ex Pedro Bonet. D’aquesta manera, durant gairebé tota la temporada 1980 va pilotar el famós Escort amb matrícula B-7920-AC, cotxe que Bilo ja havia conduït anteriorment en algun ral·li. A finals d’aquell 1980 Eddy i Bilo van tornar a intercanviar volants, cosa que Oliveras va aprofitar per guanyar amb l’Stratos el Rallye Hivern.
De cara a 1981 tocava fer un canvi radical, possiblement animat per l’èxit del seu amic Antonio Zanini a l’europeu amb un Porsche 911. És així com s’inicia l’etapa de Bilo amb maquinària alemanya. Amb l’ajuda de Paco Crous com a coordinador d’aquesta nova fase, Bilo es va fer amb un Porsche 911 SC ex José Luis Sallent, inicialment preparat a Alméras però del qual va passar a ocupar-se Favolini, a Sète. Amb aquest 911 amb matrícula andorrana 28395 va disputar tres temporades, tres anys en què va participar en proves de tot tipus, algunes d’elles fora d’Espanya, entre elles el RAC britànic. El primer any les retirades es van succeir sense pausa però en la segona, 1982, van arribar els primers resultats: victòries als ral·lis Lleida i Girona i segona posició al Shalymar, cosa que començava a ser molt motivadora per a aquest cavaller del volant.
Però el 911 sobre asfalt no deixava lloc a les floritures que tant seduïen Bilo, de manera que per al 1983, a més de fer algunes curses aïllades amb el Porsche, va tancar un programa al primer campionat de ral·lis sobre terra de la història espanyola, pilotant un Escort RS 1800 llogat al preparador britànic Jeff Churchill. Tampoc en aquesta nova aventura el va acompanyar la solidesa mecànica i només va obtenir dos resultats: 2n a Astúries (1r ral·li de terra de la història d’Espanya) i 4t a Màlaga.
Malgrat les retirades, el nacional sobre terra va agradar molt a Oliveras, que va plantejar la temporada 1984 en aquest campionat utilitzant el Talbot Sunbeam Lotus ex Zanini ex Toivonen, adquirit a Chrysler Espanya per ell mateix però venut, per dir-ho així, a terminis a PromoService. Finalment van arribar els resultats esperats: quatre podis i el tercer lloc a final d’any. Va continuar amb el mateix programa el 1985, amb un nou tercer lloc al final de la campanya. Curiosament, la caducitat del Talbot va propiciar que Bilo tornés al volant d’un Porsche 911, propietat aquesta vegada de PromoService, al nacional sobre terra de 1986.
Moltes derrapades però pocs resultats, un còctel ideal perquè Bilo emprengués el seu últim experiment de cara a 1987: fer-se amb un Audi Quattro del preparador David Sutton. Era l’any en què els grup B buscaven refugi a Espanya després de la seva prohibició en l’àmbit internacional i Bilo va ser un dels nombrosos pilots espanyols que se’n va fer amb un, tot i que només va aconseguir un podi amb l’Audi en tota la campanya. No va ser el cotxe amb què més va gaudir però sí que va significar un bon colofó a una densa trajectòria pilotant grans màquines.
En tots aquests anys el van acompanyar amics i copilots que van poder gaudir de la tremenda categoria esportiva i humana del personatge. Va debutar el 1974 amb el seu amic Ramon Brugada, amb qui va fer altres proves, tot i que el seu copilot més significatiu durant tota la seva carrera esportiva va ser el seu fidel amic Manolo Vidal, que va estar a la seva dreta de manera fixa en els set primers anys de la seva trajectòria, tot i que esporàdicament també el van acompanyar altres copilots, entre ells Joan Arnella. Per quantitat de ral·lis al seu costat cal destacar Eva Jorba, que el va acompanyar en les seves tres últimes temporades; també qui escriu això el 1983 i en altres curses aïllades; i Francesc Bofill, amb qui va fer sencera la primera campanya amb el Talbot Lotus.
Esport que li venia de família
Tot i que és en l’automobilisme on va desenvolupar la seva última i més intensa activitat esportiva competitiva de 15 anys ininterromputs, Bilo Oliveras va deixar darrere seu un llarg historial, com a esportista però també com a dirigent del més alt nivell mundial. Però per glossar la seva prolífica trajectòria fora de l’automobilisme, és imprescindible esmentar la figura del seu pare, Victoriano Oliveras de la Riva.
Des que als anys 40 es va fer càrrec de la importantíssima empresa familiar de filatures denominada Industrias Riva, a la Gleva, Victoriano Oliveras de la Riva va estar sempre lligat a l’esport. Va fundar el 1955 el Club Patí Voltregà i va mantenir tota la vida vinculació amb el RCD Espanyol, club del qual va arribar a ser president. Amb la seva ajuda constant, el club d’hoquei de Sant Hipòlit de Voltregà i el seu club filial denominat Inriva van arribar al més alt nivell, aconseguint diversos títols d’Espanya i construint un pavelló esportiu que va portar el seu nom, fins que va ser enderrocat fa menys d’un any. A més, va ser president de la federació internacional d’hoquei des de 1964 fins a la seva mort el 1973.
Amb tot aquest bagatge familiar era lògic que l’esport formés part de la vida de Bilo Oliveras des de molt jove i, a més, en molt diverses facetes. Com a practicant va jugar a hoquei als clubs fundats pel seu pare i també va ser futbolista, tot i que el seu gran èxit el va tenir en l’esquí nàutic, esport del qual va ser Campió d’Espanya i medalla de plata del Campionat d’Europa. La faceta directiva va ser tant o més important per a Bilo que la d’esportista. Va estar dues vegades a la Junta Directiva del RCD Espanyol, del 1975 al 1982 a la de Manuel Meler i del 1982 al 1989 a la d’Antonio Baró, com a responsable de les seccions del club. Anteriorment, del 1973 al 1978 va ocupar la presidència de la Federació Espanyola d’Esquí Nàutic, passant a presidir el 1983 la federació internacional d’aquest esport.
El 1990 va ser elegit president de la Federació Internacional de Patinatge i durant el seu mandat l’hoquei sobre patins va ser esport d’exhibició als Jocs Olímpics de Barcelona. Des del seu càrrec de president internacional va treballar perquè la Federació Catalana de Patinatge fos reconeguda com a membre de la FIRS (Fédération Internationale de Roller Sports), per ell presidida. Semblava que aquest fet seria una realitat ja que la catalana va ser admesa provisionalment, però al novembre de 2004 l’Assemblea de la FIRS, celebrada a Fresno, EUA, no va ratificar aquest acord, per la qual cosa Isidro Oliveras va dimitir de manera irrevocable.
Oliveras es va implicar i va prendre partit perquè aquest reconeixement internacional fos una realitat. En opinió de qui escriu no es va reconèixer el gest de Bilo en la seva justa mesura per part de les institucions catalanes. El seu acte havia estat fins i tot motiu d’expedient per part del COE, del qual Oliveras era membre. La Federació Catalana d’Hoquei era campiona del Mundial B i el seu reconeixement internacional li hauria permès jugar a la màxima categoria internacional i enfrontar-se, per tant, a la selecció espanyola. La Federació Espanyola de Patinatge i el Consell Superior d’Esports van maniobrar a tots els nivells, també polítics, perquè l’admissió catalana fos votada negativament.
De tots aquests anys a l’hoquei li va quedar l’amistat de molts jugadors, especialment Ramon Nogué Audinis, un dels millors jugadors d’hoquei d’Europa, pràcticament un germà per a Bilo. La relació amb la família va ser més que estreta i Bilo va ser el padrí de la filla de Ramon, Anna Nogué, esposa del pilot Àlex Crivillé. Ramon Nogué, actual president de la Federació Catalana de Golf, ha estat un dels artífexs que la Ryder Cup de golf del 2031 se celebri al nostre país.
Un tipus de Gentleman Driver que ja no existeix
A la segona meitat dels anys 70, quan Bilo Oliveras i Pedro Bonet competien assíduament en ral·lis, sent empresaris com eren al capdavant de grans companyies, no disposaven del temps necessari per entrenar el que les curses exigeixen. Va ser llavors quan van trobar solució al problema amb l’ajuda d’Antonio Zanini, que els facilitava les notes dels trams als ral·lis en què coincidien. Zanini va ser qui va evolucionar fins a cotes molt elevades de sofisticació les anotacions dels trams, òbviament amb la col·laboració dels seus esforçats copilots de l’època, de manera que tant Pere Bonet-Joan Arnella, Pepa Ruedas-Ani Fuster com Isidro Oliveras-Manolo Vidal solien córrer amb notes de Zanini-Petisco.
Va ser tal la sincronització dels beneficiats amb les anotacions d’AZ que tots ells van descobrir que les seves prestacions milloraven de manera clara i amb seguretat. En agraïment a aquesta ajuda desinteressada, els equips que componien el Freixenet Rally Team van obsequiar Antonio Zanini amb la reproducció en plata de llei d’un quadern de notes mida quartilla (amb la corresponent espiral) amb unes notes reals gravades a la peça juntament amb l’anotació: “al maestro de las 7 y mi”, amb la signatura al peu de la placa dels pilots i copilots. Aquesta obra sorprèn per la seva originalitat i qualitat d’acabats, un detall ben significatiu del que era en aquella època ser un senyor (o una senyora) i mostrar agraïment.
Isidro Oliveras de la Riva y Marqués va estar casat amb María Luisa Boldú Roda, amb qui va tenir tres fills: Sònia, Charlie i Guillermo, que va morir en un accident quan tenia 9 anys. La cerimònia del sepeli de Bilo Oliveras va tenir lloc al Tanatori Ronda de Dalt de Barcelona a les 13 hores d’aquest 1 de maig.
Acompanyo en el sentiment la seva família i els seus nombrosos amics. En els darrers anys Bilo vivia tranquil, gaudint dels nets; no se’l veia mai en el món dels ral·lis que el va fer famós, però en el record de qui el vam conèixer i tractar continua ben present i no l’oblidarem en el que ens queda de vida.
Descansa en pau, Bilo, una part del que he estat en el món dels ral·lis te la dec a tu.
Article original publicat a www.jas.es
