"El Congrés dels Diputats s'ha convertit en un plató de televisió"

Text: Irene Giménez

Joan Rusiñol (Tona, 1979) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va començar la seva trajectòria professional a Osona, al setmanari La Marxa, i el 2001 es va incorporar a Catalunya Ràdio, on actualment és el subdirector dels serveis informatius. Ha treballat a diferents mitjans de comunicació, com el diari Ara o La Vanguardia, i ha cobert la informació política de Madrid, Bilbao, Brussel·les i Barcelona. Osona.com i El 9 Nou l’entrevisten en el marc del projecte Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per difondre l’expertesa d’osonencs i osonenques que fan carrera a fora.

Com decideix estudiar periodisme i apostar per aquesta professió?
Els que estudiem periodisme, si més no en el meu cas, és perquè t’interessen moltes disciplines, sents curiositat per moltes coses, per la llengua, per l’expressió… De la confluència de totes aquestes coses, de les ganes d’escriure, i en el fons per la incapacitat de triar, vaig optar per periodisme. Al final, els periodistes sabem una mica de tot, però no gaire de res.

En quins mitjans comença?
Com tants, començo a treballar a la comarca d’Osona fent de corresponsal a Tona del setmanari La Marxa. Va ser l’estiu que acabava la carrera, i va coincidir que Catalunya Ràdio, a on havia fet les pràctiques, em van oferir un contracte de 15 dies. En aquell moment, en Joan Turró, director de La Marxa, a qui sempre estaré molt agraït per haver-me donat l’oportunitat, em va proposar consolidar-me al mitjà. Però vaig optar per marxar a Catalunya Ràdio, havia d’aprofitar l’oportunitat. Casualment, quan ja s’acabaven els 15 dies a l’emissora, una persona de la plantilla va agafar una baixa laboral d’un any, i m’hi vaig quedar. Ja hi porto més de vint anys! A La Marxa hi vaig aprendre molt. Al final, fer periodisme local és complicat, perquè et trobes els protagonistes sortint de casa i a vegades et diuen que no els agrada el que has escrit, o el contrari.

Així vostè aconsellaria als estudiants de periodisme que han de fer pràctiques que ho facin en mitjans de proximitat…
I tant! I qui tingui l’oportunitat de quedar-s’hi, que ho faci. De fet, en aquest món tan globalitzat del periodisme, hi ha moviments de retorn cap als mitjans de proximitat. Gràcies a Internet i a les xarxes socials, el periodisme local té una dimensió i una capacitat que abans no tenia.

El 2001 arriba a Catalunya Ràdio, i pels volts del 2006 és el corresponsal de l’emissora a Madrid. Com es viu la política des del cor de l’Estat?
A Madrid hi vaig aprendre moltíssim, sens dubte ha sigut la meva escola, i de fet, si les circumstàncies personals i professionals fossin unes altres, no m’importaria tornar-hi. Allà em vaig adonar que en aquella ciutat hi havia poder, i vaig aprendre què era el poder, que les decisions que s’hi prenen tenen conseqüències. També em vaig adonar del paper que hi jugava en aquells moments Catalunya, no deixava de ser una comunitat autònoma tot i que per nosaltres és una nació. El contrast de la política que havia cobert com a periodista al Parlament i el què passava al Congrés dels Diputats és molt gran. De fet, els polítics catalans que han passat per Madrid tenen una manera diferent d’afrontar les coses.

Vostè és corresponsal a Madrid entre el 2006 i el 2010 i coneix de primera mà actors polítics com Zapatero, Artur Mas, Ibarretxe… És l’etapa en què ETA continua viva i que Catalunya demana la reforma de l’Estatut d’Autonomia. Un període on Espanya té un munt de fronts polítics, econòmics i socials oberts. Com ho viu un periodista de vint-i-pocs anys?
Era un aprenentatge constant. També és veritat que en aquella època les xarxes socials no tenien la importància d’ara i fer periodisme radiofònic era diferent del que fan avui els meus companys. Segurament ara és més difícil, perquè has d’atendre més fronts i les xarxes s’han convertit en fonts d’informació a tenir en compte. Aquells anys van ser bàsicament els de l’Estatut, l’època que Catalunya busca un encaix definitiu a l’Estat. Tenia la sensació que als polítics espanyols, els de dreta i els d’esquerra, Catalunya els generava cansament. I no sabíem encara tot el que havia de venir anys després. A Madrid també vaig viure el final d’ETA, i l’any 2011, quan hi treballava pel diari ARA, va arribar el comunicat d’alto el foc permanent.

Com s’ho fa un periodista català a la capital de l’Estat per obtenir les seves fonts?
Presencials. És la manera de generar confiança. Sempre dic que un periodista no ha de ser amic d’una font, perquè és quan les coses es compliquen, però sí que ha de generar un clima de confiança i d’honestedat, la font ha de saber que no la trairàs i que tot allò que explicaràs serà veritat, que actuaràs amb ètica periodística. En aquella època, el Congrés dels Diputats era un lloc magnífic per fer contactes, conèixer gent i establir confiança, amb temps, tranquil·litat, explicant bé les coses. Amb els companys de professió sempre diem que era més fàcil fer fonts al Congrés que al Parlament. Pels grans partits polítics a la capital -PSOE i PP- com que representaves a Catalunya Ràdio i habitualment no escoltaven l’emissora, tenien la sensació que no s’hi jugaven tant i que et podien explicar més coses que a altres mitjans. Vaig establir bones relacions amb diversos polítics, com Eduardo Medina del PSOE o Soraya Sáenz de Santamaría del PP.

La relació que comenta de Madrid cap als mitjans de comunicació catalans ha canviat?
Pel que m’expliquen, sí. El Congrés dels Diputats s’ha convertit en un plató de televisió, les rodes de premsa són un xou en si mateix. Ara hi ha més mitjans, i hi ha hagut una polarització: els polítics tendeixen a tenir 2 o 3 mitjans de capçalera que saben que explicaran informacions que els són més favorables, i per tant s’ha perdut la transversalitat i la confiança d’anys enrere.

Vostè va ser corresponsal de La Vanguardia a Bilbao, entre el 2016 i el 2017, en un moment en què el clima polític a l’Estat estava força encès amb les pretensions independentistes de Catalunya. Com va viure el procés Euskadi?
Per l’esquerra independentista basca es vivia amb molta il·lusió i expectativa, però el PNB, des de molt al principi, va posar un tallafoc amb Catalunya: van veure que el procés polaritzava els blocs, van intuir que no acabaria bé i van decidir no jugar-hi. El gruix de la societat basca ho va viure amb distància i fredor, amb una cella aixecada, tot i que hi havia complicitat perquè Catalunya i Euskadi són pobles germans. El 2020 vaig escriure Partides simultànies explicant aquesta història. Hi relato una anècdota reveladora: quan el PNB, l’any 2012, va al Fossar de les Moreres la vigília de la Diada de l’11 de setembre i veu a Oriol Pujol, en aquell moment secretari general de CiU, participant en un acte independentista, tota la delegació del PNB es posa les mans al cap, ja que s’adonen que hi ha un canvi de fons important, i pensen que si un partit d’ordre com CiU participa en aquells actes significa un moviment de plaques tectòniques que no podia passar a Euskadi. A partir d’aquí el PNB posa distància. Per a l’esquerra abertzale el procés arriba en un moment en què es trobava desorientada, amb el final d’ETA i l’emergència de Podemos, que se li menjava el pastís electoral. I veuen que el camí que comença ERC pot ser interessant també per a ells, i s’hi apunten. Els resultats es veuen ara: Bildu està pactant pressupostos a Madrid i està desenvolupant una política que fa anys era impensable. Està copiant l’estratègia d’ERC.

Com és el periodisme a Euskadi i com hi encaixen els mitjans catalans?
Només hi juga La Vanguardia. En general, a Euskadi els mitjans catalans es llegeixen i s’escolten poc. L’ecosistema de mitjans bascos no és tan fort ni tan potent com el català. Els hi ha costat construir-lo, també perquè tenen dues llengües i més dependència mediàtica de Madrid. A Catalunya es va tenir l’encert de crear mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio, que han permès cohesionar el país.

A Euskadi li va costar establir confiança amb les fonts d’informació?
De seguida en vaig fer, però sí que és veritat que la petjada d’ETA ho ha condicionat tot i els actors polítics i socials posen determinats límits, hi ha certa desconfiança, t’adones que el llenguatge és molt important. Al cap de poc d’aterrar a Bilbao, en una tertúlia a la televisió on jo participava, van passar unes imatges d’unes pintades a la porta de la casa d’una exregidora del PP, i em van preguntar què en pensava. Vaig respondre que era l’acte d’uns delinqüents, que s’havia de castigar i que no es podia permetre. I en el moment de dir la paraula delinqüent em vaig adonar que tota la taula em mirava. Vaig tenir claríssim que aquell terme no entrava en el relat, ni d’uns ni d’altres. Era una paraula que no havia de fer servir a la bombolla mediàtica. Amb això vull dir que hi ha uns codis que has d’aprendre i respectar. En aquest sentit, podies arribar a les fonts, però aprofundir-hi, ja era una altra cosa…

Ha viscut des de la primera línia l’eix polític Madrid-Barcelona-Bilbao. És inevitable preguntar-li pel Parlament i la política catalana, i en com és el treball periodístic aquí.
El 2017 i el 2018 van ser uns anys intensos, però ara tot s’ha calmat, i els mitjans veiem que la política interessa menys i ens estem enfocant a altres temàtiques, com el periodisme de proximitat, temes de salut, de les cures. Intentem esbrinar quins són els nous hàbits de consum dels lectors, els oients i els espectadors, que ja no ens busquen com abans, sinó que ho fan en noves plataformes. Tinc la sensació que estem intentant aprendre què i com expliquem, a fer-ho de forma més directa a TikTok o Instagram, i al mateix temps hi ha una demanda d’informació més tranquil·la i explicativa, és a dir, produir menys però explicar-ho millor. És paradoxal, però crec que l’audiència ens porta cap aquí.

Quines diferències detecta entre la política i els dirigents del passat i la política i els dirigents del present?
Segurament hi ha una obsessió per la comunicació sabent que la política ara és 24 hores al dia, abans aquesta pressió no hi era, i possiblement aquest fet permetia arribar a més consensos i espais de tranquil·litat per fer política. Com a totes les èpoques, hi ha professionalitat i bons polítics, i a la inversa. El periodisme polític és el mateix, intentar explicar el perquè de les coses i explicar el que el poder no vol que se sàpiga.

El 28 de maig hi ha eleccions municipals. S’atreveix a pronosticar escenaris?
Se’m fa molt difícil. La gran batalla serà la de Barcelona i sóc incapaç de fer un pronòstic de què passarà. Queden tres mesos pels comicis, i en política, aquest temps és una eternitat. No crec que hi hagi un gran terratrèmol, perquè el sistema de partits està més o menys consolidat. Les municipals són molt interessants. Depenent de què passi al maig condicionarà els pactes a escala nacional, i fins i tot, les eleccions generals de finals d’any.

També ha viscut a Brussel·les, l’epicentre de la política europea.
Era el 2013 i no hi vaig anar a treballar, vaig aprofitar per escriure i explicar com es vivia el preprocés a Brussel·les, i entendre com s’hi movia el poder i les influències. Tot el que passa per allà condiciona la resta, és a dir, quan es parlava de Catalunya era indestriable parlar, per exemple, del procés escocès. Parlar de nacionalisme a Europa genera aversió, en aquell context s’entén d’una manera diferent de la nostra.

És subdirector dels serveis informatius de Catalunya Ràdio. Com és el seu dia a dia?
Som un equip d’un centenar de persones, és una gran responsabilitat. Ara estic més centrat en la part digital, perquè la ràdio ja no és només obrir el micròfon i parlar, sinó fer-ne a demanda, a la carta. El repte m’apassiona. Juntament amb la Natàlia Ramon i l’Òscar Fernández dirigim els departaments, coordinem les accions, ens obsessiona explicar bé les coses. Som la ràdio pública de Catalunya, i a més d’intentar ser els primers a donar la informació, ho hem de fer molt bé per arribar a tothom i donar eines per ajudar a entendre el món.

Com veu el futur del periodisme?
El veig bé, sóc optimista de mena. El periodisme és essencial, és part de la societat democràtica. Però tenim el repte de saber adaptar-nos a les necessitats de la nova societat; els joves consumeixen els mitjans de manera diferent i som nosaltres que els hem d’anar a buscar. També ens hem d’adaptar als ritmes, ja que sortim d’una pandèmia que ha deixat seqüeles físiques, psíquiques i emocionals importants a la societat. El periodisme ha d’acompanyar en aquest procés, des dels mitjans de proximitat fins als grans mitjans internacionals. Ens hem de posar les piles perquè som part indestriable de l’entramat democràtic.

Joan Rusiñol també ha escrit llibres i és dramaturg. D’on surt aquesta faceta?
Sempre dic que és la meva vàlvula d’escapament. En el fons és com el periodisme, el teatre explica històries. És una part de mi que sempre m’ha acompanyat, i com que no m’hi puc dedicar perquè no tinc temps i sempre estic amunt i avall, la manera més individual de fer teatre és escriure’l.

Tornarà a Osona, potser a treballar en algun mitjà de proximitat?
Ara no està dins dels meus plans, però no em desagradaria. De fet, sóc lector d’Osona.com i EL 9 NOU, això no es perd. Quan he escrit algun llibre, el què em fa més il·lusió és sortir als mitjans de la comarca.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT