“Mai hi havia hagut tants joves amb talent com ara. És impressionant"

El matemàtic Joan Bagaria, nascut a Manlleu, és expert en lògica i teoria de conjunts. Va estudiar filosofia, però sempre li havien agradat les ciències i s’ha especialitzat en recerca en aquests camps després de doctorar-se a la Universitat de Berkeley (Estats Units) el 1991. Actualment viu a la Garriga. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer osonencs que s’han format o desenvolupat la carrera a l’estranger.

Va néixer al barri de Gràcia de Manlleu el 17 d’agost de 1958. Com la recorda, la seva infantesa?
No hi havia tanta riquesa ni tanta informació com ara, però la canalla ens passàvem el dia jugant al carrer. En guardo bons records.

I l’escola?
Vaig anar al col·legi La Salle dels 7 als 14 anys. Era època franquista, i a vegades me l’imagino com en blanc i negre. Ho fèiem tot en castellà, una educació molt autoritària i en què la religió hi jugava un paper important. Tot i això, jo no vaig tenir mai cap problema. Era un bon estudiant. La formació bàsica en matemàtiques, escriure, llegir… la recordo sistemàtica, rigorosa, però bona.

Els últims cursos de batxillerat i el COU els va fer al Sant Miquel de Vic. Un gran canvi?
Radical, com la nit i el dia. Les classes eren en català i els professors, molt bons, gent d’un altíssim nivell. Se’m va obrir tot un món.

A casa seva tenien un taller d’estampació de motlles i matrius. No estava cridat a seguir el negoci familiar?
Tinc un germà un any més petit que jo i, tot i que mai s’havia dit explícitament, es donava per descomptat que seguiríem els passos del pare. A mesura que ens vam anar fent grans, però, l’empresa va tenir problemes. Se la va acabar venent, de manera que aquesta possibilitat va quedar aparcada i nosaltres vam triar altres camins.

En el seu cas, matricular-se a filosofia?
No. A mi m’apassionaven les ciències: les matemàtiques, la física… I volia dedicar-me a alguna cosa que hi estigués relacionada. Per influència del taller del meu pare, d’entrada vaig pensar en una enginyeria i quan va arribar el moment em vaig decantar per Telecomunicacions. Em va decebre molt. Els professors que teníem, amb alguna excepció, eren força dolents. Les coses que explicaven ja les havia fet a Sant Miquel i no m’interessaven. Això, sumat a la mort de Franco i que a la universitat contínuament hi havia vagues, assemblees… em va portar a deixar la carrera. Llavors vaig mirar quines facultats mantenien la matrícula oberta. Em va cridar l’atenció filosofia. No és que en aquells moments em convencés massa, però em va acabar agradant.

Com va sorgir la possibilitat d’ampliar estudis als Estats Units?
A la meitat de l’últim curs de carrera el meu pare es va morir sobtadament d’un infart. Em vaig haver de posar a treballar de professor de filosofia a l’institut de Manlleu, que aleshores tot just començava. M’hi vaig passar un parell d’anys i vaig guanyar unes oposicions de secundària, però simultàniament vaig conèixer un xicot a qui li havien concedit una beca Fulbright de La Caixa per anar-se’n als Estats Units. Jo també em vaig presentar a la convocatòria i vaig estar de sort que em van seleccionar.

Venia de Manlleu, Osona, ben bé a l’interior de Catalunya. Travessar l’Atlàntic va ser un xoc?
Totalment. En aquella època, Califòrnia era com anar al futur, un altre món. No és la comparació entre la universitat de Barcelona i la de Berkeley, sinó que en general tot anava a anys llum. Va ser una experiència extremadament enriquidora, i també un gran repte. Jo venia de filosofia, amb una formació matemàtica molt fluixa, i arribar a un departament de nivell altíssim en lògica matemàtica, amb líders mundials, em va obligar a esforçar-me de valent.

Es va doctorar el 1991.
La beca era per a dos anys, però quan es va acabar la mateixa universitat em va oferir quedar-me com a professor ajudant. En aquest temps em vaig treure el doctorat.

Per què va prendre la decisió de tornar a Catalunya?
Una de les condicions de les beques Fulbright era aquesta. S’enviava gent a formar-se a l’estranger perquè això repercutís positivament en el país. La segona raó és que amb la meva dona ja teníem dos fills i preferíem que creixessin a Catalunya. A mi aquí també m’havien promès una plaça de professor a la universitat. No va anar com m’esperava, però el cas és que vam tornar.

Actualment és un dels 280 investigadors ICREA que hi ha a Catalunya. Què vol dir això?
Formem part de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats. La va crear el Parlament el 2000, per iniciativa de l’aleshores conseller Andreu Mas-Colell. No es tracta d’un edifici que existeixi físicament, sinó contractes a investigadors de totes les àrees i d’arreu del món perquè vinguin a treballar aquí. Part de la idea era també recuperar-ne que havíem marxat a l’estranger. Funciona molt bé tant en ciències com en humanitats. En qualitat i quantitat, la producció científica d’ICREA està al nivell de Harvard, Stanford o Cambridge, les millors universitats del món.

Com s’aterra tot plegat en el dia a dia de Joan Bagaria?
D’investigadors ICREA n’hi ha que estem a la universitat, a laboratoris, en hospitals… Jo faig cursos de màster en matemàtiques i lògica, però la major part del temps el destino a la recerca.

En teoria de conjunts. Què és?
La teoria matemàtica més general que existeix. L’aritmètica, l’àlgebra, el càlcul… Tota la matemàtica es pot reduir a la teoria de conjunts. Hem d’entendre que hi ha uns axiomes, unes veritats que s’accepten universalment, i a partir d’aquí, fent servir raonaments lògics, arribem a conclusions, el que en matemàtiques s’anomena teoremes. A vegades, però, aquests axiomes que ens serveixen d’eines no són els adequats. Els experts en teoria de conjunts analitzem les teories matemàtiques, determinem la seva potència i si serviran o no per resoldre problemes pendents de solució des de fa decennis, fins i tot segles. Un altre àmbit de la meva recerca és l’estudi de l’infinit. Hi ha una infinitat de nombres naturals per comptar, però també de punts en la recta, i no tots són iguals. Molta gent pensa que infinit és infinit, però en realitat existeix una jerarquia d’infinits.

La gravetat, la velocitat dels cotxes, la llei D’Hondt, les factures… Les matemàtiques són a tot arreu, però fa la sensació que a gran part de la societat li interessen més aviat poc. Coincideix amb aquesta idea?
Sí, hi ha persones que diuen que les matemàtiques no els agraden, que costen. No hi estic d’acord. En realitat són claríssimes, racionals, boniques… L’única cosa que s’entén. Es poden trobar obscures si no s’ha rebut una formació matemàtica adequada o si no s’ha coincidit amb professors que s’expliquessin de manera fàcil i entenedora.

I alimenten l’esperit crític. Són imprescindibles per tenir-ne.
La part de manipular números s’ha d’aprendre, però la més important de les matemàtiques és justament el raonament: analitzar i treure conclusions a partir d’axiomes i hipòtesis.

Per tant, per a vostè, d’avorrides no ho són…
Gens. Són divertidíssimes. O terribles, depèn de com es miri. En el primer cas, hi ha jocs de geometria o manipulació numèrica molt entretinguts. Ho demostren espais com el Museu de Matemàtiques de Catalunya, que el tenim a Cornellà de Llobregat i està molt enfocat a famílies i escoles. A un nivell més avançat, de recerca, les matemàtiques poden ser complicades, frustrants, perquè impliquen anar a les palpentes. Un intenta resoldre problemes que no surten, i a vegades passen anys, dècades o segles fins que arriba la solució.

A Catalunya s’hi fa bona recerca?
En molts camps, a un nivell excel·lent. Tenim investigadors de primera línia mundial i centres punters en sectors com la fotònica o la genòmica. No crec que la gent del carrer sigui conscient de l’altíssima qualitat de la ciència que surt de Catalunya. Dit això, també és veritat que queda camí per recórrer. A les universitats s’hi fa molta recerca, però es regeixen per lleis i estatuts poc flexibles que generen grans entrebancs a l’hora de gestionar projectes, utilitzar laboratoris o comprar aparells.

El món que es troben els joves avui en dia diria que és més inhòspit que el que el va acollir a vostè?
Em sembla que sí, però potser perquè m’he fet vell. Quan era jovenet i havia de decidir a què em dedicaria, la meva generació érem idealistes, ens movien més qüestions intel·lectuals, polítiques… que no la preocupació de com ens guanyaríem la vida. Segurament té a veure amb que ens pensàvem que amb la Guerra Freda s’acabaria el món. Actualment això ha canviat molt. I no dic que els joves no tinguin motius per estar preocupats. En recerca hi ha moltíssima gent competint per poques places.

És curiós que el fet que s’hagin multiplicat les possibilitats generi alhora més frustracions.
Mai hi havia hagut tants joves amb talent com ara. És impressionant. Gent que treballa moltíssim, que surt a fora, que publica, amb una activitat extraordinària… Però també que a l’hora d’establir-se i consolidar-se ho té molt complicat a causa d’aquesta competència tan gran.

Sap que a la Wikipedia hi ha un article sobre vostè?
El va fer un exalumne. Diu quatre coses bàsiques, però pot ser útil si algú em busca.

Quin vincle manté amb la comarca d’Osona?
La meva mare té 93 anys i encara viu a Manlleu, i també hi tinc el meu germà i les nebodes, a més a més d’altres amics, parents i coneguts a la Plana. Això fa que vagi pujant. Quan anem d’excursió també tenim tirada cap aquí. És casa.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT