“A qui no li agradaria un videojoc que simulés un robatori en un banc?”

Albert de Nova Santana (Santa Eugènia de Berga, 1989) ha sigut sempre un apassionat dels ordinadors. Va estudiar Enginyeria Informàtica a la UPC i actualment viu a Lake Forest, a prop de Los Angeles, des d’on treballa a l’estudi de videojocs de Netflix. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en una nova entrevista del programa Talent Convidat, impulsat per Creacció.

Quan i com comença la seva afició pel teclat i les pantalles?
Molt d’hora. Quan el meu pare va comprar el primer ordinador devia tenir 8 anys. Poc després va aparèixer internet. S’anava amb els mòdems de 56k, que feien soroll, i la tarifa plana de connectar-nos a partir de les 6 de la tarda. El primer dia vaig fer un parell de cerques que no hauria d’haver teclejat mai i de seguida em vaig motivar a saber com es desenvolupaven els programes, les pàgines web

Que estudiaria Enginyeria Informàtica, per tant, ho tenia coll avall.
Sí i no. Vaig passar una temporada de dubtes. Els avions sempre m’han agradat i també em plantejava aeronàutica. Com que hi ha molta programació, en el fons no hauria estat tan diferent. Finalment vaig fer les proves per a la doble llicenciatura d’Enginyeria Informàtica i Matemàtiques i, tot i que em van acceptar, em vaig decantar només per informàtica.

De feina en va trobar de seguida, en acabar els estudis?
No distingeixo la carrera professional de la universitària, perquè vaig començar la llicenciatura que ja treballava com a freelance. Havia començat als 16 anys, fent projectes per a petites empreses. D’aquesta manera agafava experiència. Després, per pagar-me el pis a Barcelona, vaig entrar a DoubleYou, una agència de publicitat. Als matins anava a classe; a les tardes, a treballar; i les nits i els caps de setmana els dedicava a altres projectes de gent que coneixia.

El 2013 el contracten a King, l’empresa creadora del Candy Crush i un tòtem al sector de l’entreteniment en dispositius mòbils. Aclapara treballar en una companyia de tal magnitud?
Acabaven d’obrir la seu a Barcelona. Per mi va suposar un canvi radical, ja que fins llavors sempre havia desenvolupat webs. A la primera entrevista em van fer plantejar un joc i m’ho vaig passar molt bé, em vaig adonar que en volia aprendre més. Això em va canviar la carrera. Durant el temps que hi vaig treballar, vaig coincidir a King amb gent molt, molt, molt talentosa, i vaig tenir l’oportunitat de veure créixer l’empresa: em sembla que vaig ser el treballador 340 o 343 d’una plantilla que el 2019 era de 4.000 persones.

En què consistia la seva feina?
Ens organitzàvem en diferents grups per treballar cadascun un joc. Jo estava al de Bubble Witch Saga 2. Inicialment havia aparegut a Facebook i ens dedicàvem a desenvolupar la versió mòbil. Érem un equip de quatre enmig d’un estudi cada cop més gran on sempre rebíem inputs i parlàvem amb gent. Absorbia experiències en totes direccions.

King es va convertir, a més a més, en una porta d’entrada al que era un dels seus somnis: viure als Estats Units. Com va anar?
El 2016, Activision va comprar King. Llavors nosaltres treballàvem en un projecte que es va cancel·lar i s’havia desmuntat l’equip. Va coincidir amb el fet que Blizzard, una de les subcompanyies d’Activision, tenia oberta una posició que em cridava l’atenció, de desenvolupament de videojocs en grup petit, provar coses, incubar… Els Estats Units sempre els havia tingut entre cella i cella, però volia anar-hi amb un visat de treball amb garanties. Em vaig trobar que de cop encaixava tot.

Fer el salt a l’altra banda de l’Atlàntic no s’ho va haver de pensar gens, vaja…
[Riu] Crec que els havia dit que sí fins i tot abans de saber l’oferta econòmica.

Ara, però, no treballa a Blizzard, sinó a Netflix.
Tenia clar l’objectiu d’aprofitar els Estats Units i passar almenys per dues o tres grans empreses: Facebook, Google, Netflix, Apple… A Blizzard hi vaig estar pràcticament quatre anys, però en obtenir la Green Card vaig aplicar per una feina a Netflix, a l’estudi d’investigació i desenvolupament de videojocs. És on soc des del gener.

Netflix ens remet a entreteniment, però a mi, personalment, en sèries i pel·lícules. En què treballen els de videojocs?
Molts projectes i amb molts equips diferents. Em dedico a desenvolupar petits jocs que no arriben mai al consumidor, però que ens serveixen per testar noves tecnologies i detectar problemes abans que l’usuari.

No és frustrant saber que ningú es divertirà mai amb el que ha desenvolupat vostè?
No, és molt més divertit. Quan desenvolupes un joc, sempre hi ha una primera fase d’exploració, creativitat, provar diferents mecàniques i intuir què agradarà i què no. Treballem amb altres equips per abordar-ho des del vessant tecnològic i quan ho tenim solucionat, que arribaria la pressió de fer el salt al públic, jo ja avanço al següent projecte. És perfecte. Si analitzo tota la meva carrera, abans m’havia dedicat a Bubble Witch, Candy Crush o Hearthstone, tot projectes llargs, d’anys. Ara, en nou mesos dec haver fet sis o set jocs diferents… Em moc molt més ràpid i provo més coses.

En què millora l’experiència dels usuaris de Netflix gràcies als seus jocs?
El consumidor segurament ni ho arriba a notar, però quan obre un joc de Netflix, per exemple, se li demana identificar-se i des d’allà es despleguen opcions com canviar el nick, veure els desafiaments… La meva feina possibilita aquestes funcionalitats, com que s’enviï una notificació a un amic i la pugui rebre, o parlar amb algú a través del xat.

L’aposta pels videojocs vol reforçar les sèries i pel·lícules de l’univers Netflix o és una via de negoci per si sola?
Diria que totes dues coses. Hi ha moltes sèries que venen en part de videojocs, com Last of Us, The Witcher, Arcane… Un joc pot ajudar una sèrie, però a la vegada també hi ha sèries que es poden convertir en videojocs. Molta gent ha vist La casa de papel, a qui no li agradaria un joc que simulés un robatori en un banc? O ara hem tret el Too Hot to Handle i Love is Blind, que et situa en una illa i has de triar amb qui passaries la nit, et casaries… Netflix vol estendre l’entreteniment a tothom. La part del videojoc no la tocava i ara hi ha entrat amb força i l’objectiu de competir.

En el món del videojoc, el gran repte és portar-lo al núvol?
Sí. Moltes empreses ho han intentat i no se n’han sortit gaire bé. Google Stadia era això, i també d’aquí la compra d’Activision per part de Microsoft. Ens trobem que molta gent juga amb el mòbil i molta amb l’ordinador. Serà interessant veure com se simplifica i que es pugui jugar al mateix a tot arreu, fins i tot al televisor. De moment queda lluny, però en cinc o deu anys probablement serà un repte superat.

A banda de desenvolupar-ne, vostè és fan dels videjocs?
Home, un no es passa moltes hores a l’ordinador només programant [riu]. Sí, sempre he sigut molt hàbil tant en jocs d’ordinador com de consola. Des de la primera Master System 2, que ja la teníem a casa, fins a la PlayStation 1, 2, 3, 4 i la 5 encara no, però arribarà. Crec que la meva adolescència era 50% jugar i 50% programar, tot i que els meus pares potser contestarien que 70%-30%.

Ara mateix és a la meca del desenvolupament de videojocs? O el Japó va per davant dels Estats Units?
Treballo en una de les millors empreses tecnològiques del món, i els Estats Units estan molt ben situats, però el Japó no només té els millors estudis de videojocs, sinó també l’origen de les millors consoles.

Se n’hi aniria?
Ja ho he mirat algun cop, però em sembla un mercat molt diferent. Parlant amb gent també veig que el ritme treball-vida no és com als Estats Units, has d’estar disposat a sacrificar coses. L’altre gran problema seria l’idioma. A mi el japonès no em resulta senzill d’aprendre.

Quin pes tenen Catalunya i l’Estat espanyol en la indústria del videojoc?
A Madrid hi ha hagut grans estudis i n’han sortit projectes que han arribat a tot el món. Barcelona els últims cinc o deu anys també s’està posicionant com a hub tecnològic. De tot Europa diria que continua al capdavant Londres, però detecto moltes empreses interessades en Espanya.

El videojoc serà el negoci estrella de les dècades que venen?
Hi ha indústries cinematogràfiques per a adults que sempre seran més lucratives, però sí, el videojoc no deixa d’expandir-se. S’ha vist amb Fortnite. A més a més que s’està fent accessible des d’altres plataformes, com Twitch o YouTube. Ja no és jugar un mateix, sinó veure altra gent jugant. A Netflix tenim estudiat que els adolescents ja no miren sèries ni pel·lícules, sinó continguts de l’estil d’un campionat de League of Legends.

Als Estats Units hi ha més talent que a Europa?
No crec que sigui això, sinó que el saben retenir millor. Com que les empreses són tan grans –Meta, Apple, Google, Netflix, Amazon…– hi ha ofertes de feina constantment. En videojocs, també: Epic Games està aquí; Activison Blizzard, igual, i Electronic Arts, per exemple, hi té oficines. Una concentració tan elevada incentiva més i més l’activitat. De tota manera, de la meva experiència treballant a Europa en diria que hi ha molt talent.

I emprendre? És més fàcil als Estats Units?
Els fons Venture Capital [inverteixen en start-ups a canvi d’una participació a l’empresa] hi ajuden. Malgrat que algú no disposi de prou diners per muntar el seu negoci, de seguida s’interessen quan veuen perfils de gent que ha passat per Google, Netflix, Amazon, Apple… Et donen oportunitats. A Barcelona diria que això també va arribant, però temps enrere no tenir accés fàcil a diners suposava un fre important.

La tenia idealitzada, la vida nord-americana?
Moltíssim. Va ser la decepció inicial. M’he adonat que de gent bona n’hi ha a tot arreu. Potser sonarà arrogant, però viatjava als Estats Units pensant que aprendria moltíssimes coses i és clar que ho he fet, però més en termes de socialització, comportament humà o com gestionar determinades situacions que de la professió en si.

I de l’estil de vida ianqui, què en pensa?
El primer que et diu tothom quan vens als Estats Units és que t’acomiadis de tenir vida, perquè són uns workaholics i et passaràs el dia treballant. Per part meva, com que abans ja ho era, no ha canviat massa res. Tinc la sort que tampoc visc a San Francisco o Los Angeles, sinó a una zona a una hora molt més residencial, potser com Sant Cugat. El nivell de vida és bo i hi ha cultura de treballar, gent que hi dedica hores els caps de setmana, però res a veure amb tan forçat com se’m pintava.

També té un peu al món del trading. Pura afició o constitueix una part important dels seus ingressos?
Una afició que em treu molt temps. De moment, una curiositat. Sempre m’ha agradat aprendre coses noves. Abans del 2020 ja havia fet inversions, però arran de GameStop i tot el que va passar m’hi vaig posar més en el sentit d’entendre com funciona i si realment és una loteria o hi ha una mena de models. De mica en mica he anat coneixent gent i ara miro d’ajuntar tot el que sé amb background de programació, intel·ligència artificial i el que pugui venir. Si a més a més algun dia hi guanyo diners, perfecte.

Ha sigut sempre altament autodidacte, oi?
Sí. Si els meus pares m’escolten, no els agradarà gaire, però el primer quadrimestre a la universitat crec que vaig suspendre tres assignatures de quatre. El segon vaig anar a la meitat de classes i en vaig aprovar la meitat, i el tercer, sense posar-hi els peus, m’ho vaig treure tot. En programació i nous llenguatges, m’agrada trobar-me jo el problema, veure d’on ve i, a partir d’aquí, com solucionar-lo. Aprenc buscant-me la vida.

Amb tantes hores de pantalla, digui’ns que com a mínim porta ulleres…
Em vaig operar de la vista als 22 anys. Si alguna vegada en torno a necessitar, repetiré. M’ha anat de meravella.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT