Dimarts 26 de setembre de 1995.
Sonic Youth publica el seu novè disc, ‘Washing Machine’.
Les primeres vegades que vaig tenir la necessitat de sortir de casa un dissabte al vespre vaig adonar-me que viure a Ripoll no era precisament trobar-me a l’epicentre cultural de l’univers. Vaja, de fet ni a l’epicentre cultural de la comarca. Però als anys vuitanta, hi havia poca gent que coneixia realitats que no depenien de la programació de la pèssima emissora local de ràdio, ni de les gairebé tan nefastes propostes televisives generalistes. Quan vaig fer 18 anys, els Sonic Youth ja havien signat quatre LP i un primer EP homònim, però si no eres lector habitual del Ruta 66 o el Rockdelux difícilment sabies que existien. De fet, ni tan sols propostes molt més convencionals com The Smiths, Field Mice o Pixies tenien una mínima repercussió més enllà de cercles molt reduïts. O sigui que navegàvem en la misèria de la música disco infecta, i de bandes desdentegades i sobreproduïdes, que encara que actualment ens semblin fins i tot acceptables no deixaven de ser merdes de proporcions siderals.
La confrontació generacional i la progressió dels anys noranta, sobretot gràcies a l’explosió dels Nirvana, va fer que creguéssim que un futur millor seria possible. Però si aleshores haguéssim intuït com l’evolució ens portava a les músiques urbanes de ritmes absurds i melodies inexistents de 2023, tot plegat ens hauria resultat molt menys traumàtic. Ho hauríem engegat tot a prendre pel sac i hauríem evitat tenir descendència. Vaja, exactament el que vaig fer. Però ja durant els noranta, Sonic Youth van seguir el seu trajecte, marcat per dos discos imprescindibles i pràcticament consecutius com Daydream Nation (1989) i Goo (1990), que assenyalaven la frontera entre la independència gairebé absoluta i la incorporació a una multinacional.
L’única vegada que he vist en directe Sonic Youth va ser durant la gira de presentació de Washing Machine (1995), precisament en l’època en què es recollien els fruits del millor moment que ha tingut la música independent o underground o com pebrots preferiu que l’anomenem. Un quart de segle més tard tot plegat em sembla un miracle, veient com l’actualitat musical està marcada per sons bàsics, assimiladíssims pel sistema, utilitzats per anunciar compreses, entitats bancàries o cotxes a l’abast de taradets de manual.
Sonic Youth va sobreviure durant tres dècades, entre 1981 i 2011, just el temps que va fer-ho també el matrimoni entre Thurston Moore i Kim Gordon, una de les institucions familiars més antagòniques del que representava la banda. Lee Ranaldo i Steve Shelley completaven la formació tradicional d’un grup que es va mantenir al marge dels hits, però que no va dubtar fins i tot de mostrar la seva admiració per l’artista mainstream Madonna creant l’efímer grup Ciccione Youth (1988). Sort que mai vaig tenir la necessitat de casar-me i procrear. Encara que de vegades pensi exactament tot el contrari.
{{ comment.text }}