“Parlem de la selva amazònica com a pulmó del planeta, però i els oceans?"

Laia Armengol, de Borgonyà, viu a les illes Canàries des de fa 20 anys. S’hi va traslladar en acabar el Batxillerat, per estudiar Ciències del Mar, i hi ha desenvolupat gran part de la carrera professional, a més a més d’estades a Dinamarca, Noruega o haver col·laborat en nombrosos estudis internacionals. Experta en plàncton i el paper del mar com a processador de carboni, el 2019 es doctorava en Oceanografia i Canvi Global. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per divulgar el saber d’osonencs establerts fora de Catalunya.

Quan mirem el mar, la majoria de persones veiem una immensa massa d’aigua. Sabent tot el que hi ha en realitat, diria que vostè se’l mira amb altres ulls?
Segur que sí. Els oceans ocupen el 70% de la superfície terrestre! La investigació m’ha ensenyat que són font de vida, a més a més que ens regulen el clima i ens ajuden en infinitat de coses malgrat que la major part de la societat no n’és conscient.

No és experta en peixos, roques ni vaixells, sinó en organismes microscòpics. Què és exactament el plàncton?
La paraula prové del grec i significa errant. Són organismes que no tenen mobilitat pròpia, sinó que es mouen en funció dels corrents i les masses d’aigua. Dins d’aquest gran paraigua hi trobem de tot: virus, bacteris… I, si avancem en la cadena tròfica, éssers cada vegada més complexos.

És a dir que el plàncton són en realitat moltes coses, oi?
Sí, com a organismes més petits, virus. Llavors parlaríem de bacteris i, a continuació, el microplàncton. Aquests darrers organismes fan entre 20 i 200 micres i sense microscopi són impossibles d’apreciar, a més a més que n’hi ha d’autòtrofs, heteròtrofs i fins i tot mixotròfics, és a dir, que combinen les dues modalitats d’alimentació i tant poden actuar amb fotosíntesi com no dependre’n. Si pugem de mida entraríem al mesoplàncton: organismes de 200 micres a 2 centímetres que podríem mirar ja amb lupa i que tenen capacitat de desplaçar-se i buscar les seves preses. Són heteròtrofs, es mengen els altres.

Per què és important estudiar tot això? Quines funcions fa el plàncton?
En primer terme, per conèixer l’entorn que ens envolta. Tal com s’estudien els organismes de la terra, cal que els humans sapiguem què hi ha el mar. En segon lloc, per la importància econòmica de les pesqueries [les àrees del món on es captura peixos en quantitats comercials]. El plàncton és l’aliment de la majoria de les larves i, si no n’hi hagués, no arribaríem als estocs de peixos adults, la qual cosa repercutiria en una de les bases de l’economia mundial. També és important com a part del mecanisme de la bomba biològica de carboni a l’oceà.

La bomba de què?
[Riu] Els mars ocupen el 70% de la superfície del planeta i processen, mitjançant diversos mecanismes, el carboni que hi ha l’atmosfera. Un d’ells és la bomba física, quan el carboni acaba segrestat a la columna d’aigua i per la seva mateixa circulació s’enfonsa a les profunditats marines. Llavors hi ha la bomba biològica, la que jo estudio.

Ens en fa cinc cèntims?
A la capa superficial dels oceans hi ha els organismes autòtrofs del plàncton, que fan la fotosíntesi i necessiten, per tant, llum i carboni. Gràcies a la seva interacció, aquest carboni atmosfèric s’incorpora als organismes marins. Si ho expliquem amb un exemple, ens podem imaginar que després entra en escena una larva de peix que s’alimenta d’aquests microorganismes, un peix que al seu torn es menja la larva i una balena que s’acaba cruspint el peix. Com que la balena és un animal molt gran i que es mou molt a la columna d’aigua, les seves defecacions són molt pesades i se’n van directament a les profunditats. Un procés pel qual el carboni que teníem a l’atmosfera ha acabat al fons del mar. També es pot donar el cas que mori un organisme que ha consumit carboni i s’enfonsi, o que es quedi al mateix nivell i els bacteris el descomponguin. Són cicles constants pels quals el carboni atmosfèric s’enfonsa, es queda a capes diverses del mar o fins i tot torna a la superfície.

Pensem molt en els arbres, però si no hi haguessin oceans, la Terra tampoc seria habitable?
Un percentatge molt gran de producció primària i oxigen prové dels oceans. És a dir que sí: es parla de la Selva Amazònica com a pulmó del planeta, però és que els oceans també són molt importants.

El plàncton es mou amb l’aigua. Això vol dir que està en migració constant?
Hem de distingir. D’una banda, a l’oceà hi ha diferents mecanismes que enfonsen l’aigua cap a zones profundes i els organismes, amb ella. El plàncton que hi ha aquí senzillament es mou fruit dels corrents. El que sí que migra són els organismes del mesoplàncton, copèpodes, eufausiacis, alguns peixos de mida petita… que cada dia porten a terme les migracions més grans del nostre planeta.

Ens ho explica?
Són una de les grans formes d’enfonsar carboni! Si comencem pel principi, tenim el fitoplàncton, que està a la superfície de l’aigua i fa la fotosíntesi durant el dia. A més profunditat, entre 400 i 800 metres, hi ha una capa coneguda com DSL, Deep Scatter Layer. La formen els organismes que comentàvem abans. A la nit, quan la foscor és màxima, aquests pugen a la superfície a menjar-se el plàncton i els organismes superficials. Ho fan aleshores per evitar la predació. Quan torna a sortir el sol, baixen de nou i a les profunditats, on tenen menys probabilitats que se’ls mengin, respiren i excreten el carboni que era als organismes de la superfície. Amb tot aquest procés acaba, per tant, a la zona profunda en qüestió d’hores!

Hi ha la possibilitat que amb el pas dels segles torni a emergir?
No ho sabem. L’aigua del mar està en un viatge constant de centenars i milers d’anys, la circulació termolina, el mecanisme pel qual s’enfonsa a l’Atlàntic Nord, va cap a les zones profundes de tots els oceans i després torna a la superfície. És tant i tant el temps que necessita que no podem calibrar quines conseqüències haurà tingut l’increment de carboni des de l’inici de l’era industrial. A escala humana han passat molts anys, però per la història del mar és ara mateix.

Però sí que sabem que de la contaminació els oceans ja se n’estan ressentint.
És evident que tot aquest sistema no pot ser gratuït. Va generant àcid carbònic, un compost que acidifica les aigües. Això destrueix les estructures carbonatades dels éssers marins i dificulta que prosperin organismes més grans. Fins quan podrà donar-se aquesta circumstància abans no arribem a un punt de no retorn de moment no ho sabem.

I què passa amb l’increment de temperatura de l’aigua a causa de l’escalfament global? També està canviant, o canviarà, les cadenes que ens descrivia?
Al mar, com a la terra, els organismes es mouen segons on troben les condicions més favorables. A les illes Canàries hem vist, amb una diferència de 0,6 graus d’any a any, que la cadena clàssica no avança, és a dir, que el carboni no passa del fitoplàncton als organismes més grans, sinó que es queda en un bucle entre bacteris a les aigües superficials.

És a dir, que parlem de la sequera, la desaparició d’arbres autòctons… però també hi ha molta incertesa sobre com evolucionaran les comunitats marines a causa del canvi climàtic.
Sí, ara mateix ja podem parlar d’un desplaçament global. Espècies que eren abans tropicals es deixen veure cada vegada més a zones subtropicals, igual que subtropicals a latituds d’Espanya o el nord d’Europa.

Tal com Sud-amèrica és rica en biodiversitat, hi ha oceans i mars de més qualitat que altres?
El que tenim són afloraments, zones especialment riques en clorofil·la. N’hi ha de permanents, com al nord-oest de l’Àfrica, a Namíbia, Perú o Xile, on a causa de la rotació de la Terra bufa un vent lateral paral·lel a la costa que desplaça l’aigua superficial i fa pujar la profunda, molt rica en nutrients. Llavors els organismes exploten aquests recursos. Hi ha, també, afloraments estacionals. Aquí mateix, a les Canàries o a l’Atlàntic Nord, en acabar l’hivern, o als fiords de Noruega. I, després, d’altres de puntuals. Quan tenim pols sahariana a sobre, un fenomen que a vegades també afecta el Mediterrani, l’oceà es fertilitza de manera natural i s’intensifica el procés de tota la cadena tròfica.

Vostè és filla de Borgonyà, terra endins. Com va acabar estudiant Ciències del Mar?
Per casualitat. Sempre m’havia agradat el mar i anar a la platja amb les ulleres i el tub. Vaig descobrir la carrera de Ciències del Mar una mica a última hora. Al meu moment de començar la universitat només la feien a Vigo, a Galícia, o a les illes Canàries.

Com es porta a terme la investigació que ens descrivia? Des d’un laboratori, sortint en expedició amb vaixell…?
En oceanografia s’ha de sortir al mar. Això comporta un projecte científic de molts diners, ja que implica els vaixells oceanogràfics del Centre Superior d’Investigacions Científiques. El temps d’expedició és curt i s’ha d’aprofitar. Acaba sent un mes o un mes i mig prenent mostres i treballant gairebé sense descans.

Va continuar la carrera amb més estudis, també un doctorat. A l’Estat espanyol, una persona que es dedica a la investigació es guanya bé la vida?
No. Ho he constatat en fer estada a altres laboratoris. Hi ha diferències importants de sou, a banda que estabilitzar-se aquí és molt complicat, perquè després del doctorat i el postdoc les places són poques i molta gent aspira a aconseguir-les. Els últims anys s’ha notat un augment d’inversió, però continua sent poca. Sí que he de dir, en positiu, que els investigadors de fora al·lucinen del que arribem a fer amb els mitjans disponibles.

Té dos fills petits. Com compagina vida professional i vida personal?
És molt difícil. La investigació demana molt sacrifici personal, hi has de dedicar hores i hores i tens la sensació que l’estabilitat no acaba d’arribar. Potser et plantes als 45 o 50 anys. Sent dona tot plegat es complica encara més.

Dues curiositats. Que una aigua sigui més o menys cristal·lina –penso en les platges de Menorca– té a veure amb el plàncton?
En general sí. Normalment les aigües clares són pocs tèrboles, i són poc tèrboles perquè hi ha poc fitoplàncton. Ara bé, les zones d’aflorament que descrivíem només suposen un 1% de la superfície dels mars. La major part de massa oceànica és oligotròfica, de molt poca productivitat. Tampoc podem relacionar directament una aigua cristal·lina amb el fet que estigui poc contaminada. Hi pot haver mil coses que ni es veuen ni li donen color.

Quins llocs recomanaria per fer immersions a Catalunya o a prop?
La Costa Brava. Sobretot les illes Medes. És zona protegida i realment la tenim ben cuidada

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT