“Pel·lícules que han marcat punts d’inflexió? ‘Toy Story’ i ‘Avatar”

Judit Navarro, de Manlleu, va estudiar el grau d’Animació i Efectes Visuals a la Universitat Ramon Llull – La Salle. Es dedica al 3D i està especialitzada, en concret, a recrear pèl, tant d’animals com de persones. Ara fa cinc anys que viu a Londres, on va marxar juntament amb la seva parella. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per difondre l’expertesa d’osonencs que desenvolupen la carrera professional a l’estranger.

És groom artist. Què vol dir això?
Som els especialistes en creació de pèl, tant d’animal com plomes o celles i cabells humans. Amb la meva empresa hem participat, per exemple, en la pel·lícula del Rey León, preparant els personatges en 3D. En el cas de persones, imaginem-nos una escena d’una explosió o un accident. Com que no es pot rodar amb els actors de veritat, es traspassen les figures al 3D i nosaltres procurem que els seus cabells siguin el més realista possible.

De quina manera els arriben als encàrrecs?
A MPC, on treballo, ens venen a veure clients que tenen intenció de tirar endavant projectes cinematogràfics. Amb el Rey León, doncs que necessitaven tants lleons que s’assemblin a la pel·lícula d’abans, la d’animació. A partir d’aquí, nosaltres ens fixem en les referències que ens aporten, altres dibuixos, fotografies reals… I comencen a crear.

Tenen marge de maniobra o el resultat que s’espera els arriba ja molt acotat?
Depèn del client i de l’encàrrec. A vegades partim d’un concept art, un dibuix d’allò a què s’hauria d’assemblar el personatge. Altres cops comencem a treballar a través d’imatges que ha trobat el mateix client per internet, d’escenes de pel·lícules… Diria que el marge més ampli el tenim quan lluitem amb altres companyies per aconseguir una feina, ja que no està tot prefixat i s’ha de convèncer el client.

Es llegeix el guió de les pel·lícules? Com d’important és entrar en la història?
La veritat és que no. Ens basem en les reunions dels nostres supervisors amb les persones que ens fan l’encàrrec, les imatges que puguin aportar, altres personatges… Una de les situacions més complicades és que el client no acabi de tenir clar què vol i deixi les idees en l’aire, de manera que ets tu que t’has d’espavilar a materialitzar-les i donar-hi sentit.

Un cop s’hi posa, en què consisteix el procés? Hi ha dibuix manual o tot directament a ordinador?
Depèn molt de l’artista, però documentar-se és bàsic. Si ens encarreguen un gos, per exemple, fixar-se en el volum de pèl, la textura, les formes… No és el mateix un golden retriever que un pastor alemany, i si no s’hi para atenció difícilment s’aconsegueixen bons resultats.

Quant temps necessita per preparar el pèl d’un personatge?
Depèn de si es tracta d’una pel·lícula, una sèrie o publicitat. Normalment amb les pel·lícules és quan tenim més marge. A Desencantada em van donar un parell de mesos per preparar un pergamí que només tenia les potetes de pèl. Després em va arribar un altre personatge, un esquirol més protagonista, que me’n va requerir sis. Per a l’ocell d’una sèrie, un mes; una alpaca d’un anunci que ens vam dividir amb una altra noia, dos… Depèn.

Què és el més difícil o pesat?
Quan comences, el procés és molt divertit, perquè es tracta d’indagar, crear, ensenyar-ho al supervisor… Hi ha molts canvis, t’ho passes bé. A mesura que avances, a vegades et trobes que el client no sap què vol, o que tu t’estanques com a artista, i el tram final s’acaba fent més feixuc. Tot i això, a mi m’agrada molt la meva feina.

Deu ser de les que va al cine i es fixa en coses que a la majoria d’espectadors ens passen completament per alt…
Lògic. No em puc aïllar. La meva parella també treballa al mateix sector –ens vam conèixer a la universitat i vam venir junts a Londres– i sempre comentem el que no ens convenç, el que es nota fet a correcuita… O, al contrari, ara fa poc vam mirar la pel·lícula d’El planeta de los simios, que és del 2010 o el 2011, i vam quedar parats de com de bé es conserva. Tot i els anys i com ha canviat el 3D, els micos són increïbles.

A vostè sempre li ha agradat dibuixar?
Sí, tot i que ara no tinc temps. D’entrada tenia pensat estudiar disseny gràfic, però quan feia Batxillerat va venir a La Salle de Manlleu un professor de la Universitat Ramon Llull que ens va presentar els graus que oferien. El d’animació i efectes visuals em va fascinar de seguida. Va ser com una il·luminació divina.

Viu a Londres des de fa cinc anys. Diria que és la meca de la seva indústria?
Crec que sí, perquè hi ha moltes empreses: Industrial Light & Magic, que ha participat a Star Wars o Jurassic Park; MPC, la meva empresa, del Rey León, Desencantada, també moltes de Transformers… I d’altres com Dneg o de més petites centrades en animació, de l’estil de Jellyfish o BlueZoo. Realment és una ciutat on pots començar com a estudiant i anar fent carrera.

Com va anar que s’hi traslladessin?
La meva parella hi va trobar feina. En acabar la universitat, a mi em va contractar un professor a Minimo Vfx, l’empresa que té a Barcelona. Hi vaig passar un mes preparant un anunci d’un petit mussol per a una empresa de supermercats suïssa, però mentrestant no parava de tirar currículums a Londres. Em van agafar a Jellyfish i hi vaig començar com a lighting artist, els especialistes que es dediquen a il·luminar escenes 3D i posar-hi els efectes necessaris perquè transmetin por, romanticisme, diversió…

Quan parlem de sèries i pel·lícules, tots tendim a pensar en directors, productors, actors i actrius. Perfils professionals com el seu, malgrat molt necessaris, són invisibles?
Una mica sí. Ara, per exemple, s’ha posat de moda dir que a les pel·lícules no hi ha 3D. No fa pas gaire hi va haver molt rebombori amb Napoleón, es deia que no n’havien utilitzat. És mentida. Els plans d’un exèrcit que arriba a l’infinit serien molt difícils de muntar al món real, de manera que hi ha departaments, els de crowds, que creen l’escena en 3D i després l’integren amb un pla que sí que s’ha rodat de veritat.

Sovint sentim que els artistes no estan ben retribuïts. Què diria del seu sector?
Jo estic contenta. Novament respondria que depèn del lloc, l’empresa i la posició que hi ocupis. A les de publicitat, com que fan molts projectes i molt ràpids, normalment es cobra més, però en empreses similars a la meva a l’Índia o al Canadà els sous són inferiors.

És de mirar-se pel·lícules antigues?
De no molt enrere. N’hi ha de Disney, com la Blancaneus o Els Aristogats, que m’encanten. Alhora, però, amb la d’El planeta de los simios ens va picar la curiositat de buscar l’antiga antiga i he de confessar que no vaig aguantar.

Quan van fer el boom l’animació i els efectes visuals? Amb Disney? Abans?
Ja s’havien fet alguns curtmetratges amb 3D, però la pel·lícula que va marcar un abans i un després va ser Toy Story, de Pixar, perquè en va demostrar el potencial. D’efectes 3D, per mi la més espectacular és Avatar, un autèntic punt d’inflexió.

La tecnologia deu haver evolucionat moltíssim en molt pocs anys, oi?
I tant. A Toy Story mateix, si compares un gat de la primera pel·lícula amb l’última, no tenen res a veure. S’ha guanyat molt en realisme i capacitat de transmetre i evocar.

Vist des de fora, sembla que el seu ha de ser un sector amb feina i demanda a manta, ja que la febre audiovisual va cada dia a més. Ho comparteix?
Durant la pandèmia la demanda va ser molt alta. Tothom estava tancat a casa, avorrit, i això ens va portar un boom de feina, fins al punt d’arribar a contractar gent. Després va baixar una mica. L’any passat ens vam trobar amb una vaga de guionistes que va durar mesos. A partir del desembre la feina ens va caure en picat. Com que són la primera baula de la cadena, si ells no escrivien no hi havia procés a continuar. Algunes empreses han hagut de reduir plantilla i fins i tot n’hi ha que han arribat a tancar. Toquem fusta, però els projectes en teoria han de remuntar de cara a l’estiu i el setembre.

Els videojocs també li agraden?
Moltíssim, des de petita. Amb el meu germà ens hem barallat moltíssim per qui tenia el comandament o la Game Boy. De fet, crec que si soc aquí és en part gràcies als videojocs. Encara jugo a l’ordinador, la Swicth… I amb els amics de la indústria, el principal tema de conversa a banda de la feina són els videojocs.

Ens han xivat que el seu gos es diu Zelda…
[Riu] Sí. Per un videojoc que ha marcat a tota la meva família. Quan als vespres ens ajuntàvem al sofà, amb el meu germà i els meus pares no miràvem una pel·lícula, sinó que ens passàvem zones. Encara ara quan vaig a Manlleu i sortim a passejar la Zelda juguem al Pokemon Go.

Podria treballar en videojocs amb els coneixements que té?
Hi ha programes que compartim i potser sí, en la part de cinemàtiques, però en general són mons diferents. Això no treu que de tot se’n pot aprendre.

Com és la vida a Londres? Segur que diferent de Manlleu.
Evidentment, perquè al final a Manlleu és tranquil·la, molt de poble. M’agrada tornar-hi per les caminades pel bosc, els passejos o les excursions fins al Morro de l’Abella. A Londres l’entorn natural no és tan accessible, no el tenim a prop. Tret d’això, suposo que el dia a dia s’assembla molt a Barcelona. Amb menys ambient de vespres a les terrasses, això sí.

Manté el contacte amb la comarca d’Osona?
Vaig venir ara fa tres setmanes, una cosa que intento almenys cada tres mesos. M’agrada estar amb la família i els amics i de seguida que torno sento com si el temps no hagués passat. Tothom em rep amb els braços oberts. De tant en tant els meus pares també venen aquí.

Una feina com la seva la podria fer a Catalunya?
D’empreses n’hi ha, però no amb el mateix volum de projectes que a Londres. Els beneficis fiscals són molt diferents a un i l’altre país, i això estimula o desincentiva el sector. On s’està expandint molt la indústria de l’animació és a les illes Canàries, perquè es paga bé. Barcelona, tot i això, està canviant. El panorama creix. Tinc molts companys que treballen a Mínimo Vfx, on vaig començar jo.

Quin és el personatge que li fa més il·lusió haver contribuït a desenvolupar?
Hi ha una sèrie, Love, death and robots, a la qual li tinc un afecte especial. Hi vaig treballar com a lighting artist, quan em dedicava a la il·luminació, al capítol Jibaro, dirigit per Alberto Mielgo. D’això ja fa dos anys. Va ser un dels projectes més difícils de la meva carrera, però vaig aprendre molt i mai l’oblidaré. Pel que fa a personatges, citaria l’esquirol de Desencantada. Hi ha un moment en què es transforma en gat i de cop li creixen les galtes, les mans, les potes… Era un gran repte, el primer cop que tractàvem transformacions amb el programa Houdini, i la veritat és que vaig quedar molt contenta del resultat.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT