“Sempre m’ha interessat la curiosa flora i fauna de comportaments humans”

Amb només 30 anys, la neurocientífica Laia Serratosa Capdevila és la directora i fundadora d’Aelysia, una empresa que es dedica a l’anàlisi experta d’imatges. Ara acaben de participar en una investigació a escala mundial que ha aconseguit crear un mapa complet del cervell de la mosca de la fruita, l’organisme més complex sobre el qual es disposa d’aquesta informació. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció en què també col·labora la UVic i que dona a conèixer l’expertesa d’osonencs i osonenques fent carrera a l’estranger.

Més enllà del titular, que està clar que crida l’atenció, per què és important aquest mapa del cervell de la mosca?
És el primer cop que tenim completament mapejat el cervell d’un animal adult, amb les seves neurones, connexions, possibles neurotransmissors… Abans d’aquest, només disposàvem del mapa del cervell del cuc, que té 302 neurones, i del de la larva de la mosca, un estudi que per cert va liderar un català, Albert Cardona, que està a Cambridge. El de la mosca ja planteja comportaments una mica més complexos, com ara aparellar-se o coordinar un sistema motor amb potes i ales. Podríem fer el símil amb una ciutat. És difícil entendre’n les dinàmiques si no s’estudien els carrers, els edificis, quan obren i tanquen, on és el teatre, l’estació… Ara tenim una mena de Google Maps del cervell de la mosca: sabem quins camins hi ha, quin és més llarg, quin és més curt o què podria passar quan un queda bloquejat. Aquesta informació donarà lloc a nous experiments i a seguir investigant.

Som molt lluny d’arribar a la mateixa fita amb el cervell humà?
Si he de contestar sense estendre’m, respondria que sí. Per valorar-ho amb perspectiva, podem equiparar el cervell de la mosca a un gra de sorra; el del ratolí, a més petit que una nou, i el de l’humà, a un pomelo. La mosca té més de 130.000 neurones, les persones s’estima que uns 86 bilions. És una dimensió molt més gran i, malgrat que hi ha laboratoris que hi treballen, queda camí.

Sabent tantes coses com sabem de l’ésser humà, fins i tot del funcionament del cor, l’aparell locomotor, el sistema digestiu… Com és que el cervell es manté sempre com el gran desconegut?
Hi ha aquesta aura de misteri, però en realitat sí que en sabem coses. Potser la percepció de desconeixement es deu al fet que òrgans com el cor tenen parts molt més mecàniques i visibles: els ventricles, el moviment en bategar… L’operativa del cervell no és tan òbvia, encara no en tenim dominades les parts més rellevants i a dins hi tenen lloc reaccions químiques complexes. Són 86 bilions de neurones! De moment no podem explicar completament com s’ajunten per crear sensacions, emocions, comportaments i la nostra consciència.

Què és el que sí que està provat sobre el cervell humà?
Que funcionem a base d’un sistema sensorial. Sigui a través dels ulls, les orelles, el tacte… Tenim un estímul que entra al cervell mitjançant una neurona. Un cop allà, hi ha mecanismes d’altres neurones que es parlen entre elles per generar sentiments, pensaments, emocions… En aquest procés són clau les cèl·lules glials, que durant segles es concebien com cola del cervell però en realitat tenen un rol força més actiu en el sistema nerviós. Al final de tot hi ha la neurona motor, la que va del cervell a l’espina dorsal, o als músculs, i que fa que ens moguem com titelles.

Del cervell sovint se’n destaca la plasticitat. Què vol dir?
La capacitat que té de canviar la seva estructura i, eventualment, les seves funcions. Això és el que ens permet desenvolupar-nos, adaptar-nos, aprendre, recuperar-nos d’un accident… I decodificar molts més tipus d’informació que si funcionéssim amb un sistema binari. Dos exemples: quan un aprèn a tocar un instrument, cada vegada va repetint moviments més i més sofisticats. Gràcies a aquesta repetició i correcció, es fortifiquen les connexions entre les neurones encarregades de donar lloc al moviment. El que al principi fèiem bé 2 cops de cada 10, al final ens surt pràcticament sempre. Un altre exemple: quan hi ha un problema seriós com un ictus, que s’apaga una àrea sencera del cervell, les neurones es parlen tant entre elles que molts cops, amb una mica de rehabilitació, altres parts poden assumir la funció de l’àrea del cervell que s’ha apagat. És per això que som éssers adaptables.

Existeix la neuronormalitat? És a dir, hi ha un prototip de cervell ideal?
Pel que hem vist fins ara, entre el cervell de dues mosques de laboratori hi ha moltes similituds. En el cas dels humans, si tinguéssim diversos cervells a davant, només mirant-los no podríem saber si són d’un home, d’una dona, d’una persona de l’Àfrica, Àsia, Europa… En funcionament del dia a dia, els cervells s’assemblen.

Si en pogués mapejar un i la condició fos obtenir el màxim d’informació, quin triaria?
El primer que estigués disponible, registrant com vivia la persona en qüestió, què feia, si patia alguna malaltia… Després podríem creuar aquestes dades amb les del següent, per avaluar diferències i similituds. Com que el cervell canvia arran de la plasticitat, no crec que n’hi hagi un d’ideal.

La mentalitat de les persones ve ja determinada de fàbrica, per aquesta part orgànica, o pesen més els factors socials?
És un compendi de totes dues coses. D’una banda, moltes malalties tenen un component genètic, però, de l’altra, la cultura no s’hereta. Altra cosa és que sigui una mena de fil que sembla que no s’arriba a trencar perquè sovint els pares i els fills viuen al mateix lloc.

El cervell és de les parts del cos que mai s’arribarà a trasplantar, també per qüestió d’ètica?
Ara mateix és ciència-ficció, però, que jo sàpiga, no trencaria cap llei de la física. Ves a saber què passarà en un futur.

Què podem fer per entrenar i tenir cura del nostre cervell?
El que diuen les àvies o les mares i els pares: menjar bé, reduir l’estrès, cuidar les amistats, fer exercici, cultivar la imaginació, jugar amb la lectura, la música, la pintura… Les coses que ens agraden i ens aporten benestar.

Com va anar que estudiés Neurociències?
Sempre m’havien agradat tant les lletres com les ciències, però m’interessaven molt les persones i com es genera la curiosa flora i fauna de comportaments humans. També m’apassionava la física: pensava en les neurociències com un puzle de circuits elèctrics que m’acabarien explicant la base d’aquests comportaments. Llavors vaig començar el grau i em vaig adonar que no era això en absolut, però em va agradar prou per no deixar-ho. He tingut la sort de decantar-me cap a la connectòmica del sistema nerviós, un àmbit que no és tan diferent del que m’imaginava.

Amb 30 anys, té la seva pròpia empresa, Aelysia. A què es dediquen?
Fem principalment dues coses: anàlisi experta d’imatges i vídeos, la qual cosa requereix anotació manual, i edició de presentacions i publicacions científiques. Les feines ens arriben tant de laboratoris universitaris com d’altres institucions o l’empresa privada.

Ens podem imaginar que, si ens fessin una ressonància magnètica, vostès rebrien les imatges i es cuidarien de la lectura?
Per exemple, però treballem sobretot en dades de microscòpia d’electrons: imatges les unes després de les altres que ens permeten seguir una neurona i anar dibuixant la forma que té i amb quines altres es parla. La intel·ligència artificial de vegades no sap fer aquesta lectura i necessita uns experts que li indiquin, o dades inicials per anar-se entrenant. També treballem vídeos de comportament d’animals, o microscòpia confocal: analitzar quines àrees del cervell s’activen fruit de determinats estímuls o activitats.

Fa recerca des de l’empresa privada, menys habitual que la que associem a les universitats. Com hi ha arribat?
Vaig passar per laboratoris universitaris i m’hi sentia molt bé. Per mi, malgrat el patiment dels exàmens, la universitat és un lloc que encara no ha perdut la màgia. S’hi va a aprendre, em sembla molt bonic. Tot i això, no em veia fent carrera en un laboratori on tractéssim un sol tema. Per això vaig provar la indústria. Vaig treballar a Roche Pharmaceuticals, amb una recerca referent i molt professional, però tampoc m’acabava d’aportar el que buscava. Aelysia va emergir de manera molt orgànica: mentre estava a Roche, feia coses per a universitats i quan vaig tenir prou feina, vaig passar a dedicar-m’hi a temps complet. Ara som un laboratori expert, però no en un tema, sinó en tècnica i treball d’imatge. M’ho passo molt bé.

Què valora a l’hora d’incorporar algú?
Som sis persones que treballem majoritàriament a temps parcial i des de casa. És important el coneixement de neurociències i, des del punt de vista tècnic, com que fem anàlisi i anotació manual, ser meticulós i atent als detalls, però sense perdre el temps. També busco gent curiosa, generosa i que creï dinàmiques boniques a dins l’equip.

A banda de la mosca, amb quins altres animals treballen o han treballat?
El mosquit, la formiga, l’abella, rates, ratolins… Qualsevol organisme i com més, millor.

Ara viu a Basilea (Suïssa), i hem dit que va néixer a Vic, però per la feina dels seus pares ha crescut a diversos llocs del món. Fem llista?
Quan tenia 4 anys ens en vam anar a Brussel·les, on vaig passar gran part de la meva infantesa. Després vam estar a Parma, a Itàlia, i posteriorment, a Washington DC, als Estats Units, on em vaig graduar de l’ensenyament obligatori. El grau en Neurociències el vaig fer a Londres i el màster, a Zúric. També he treballat a Cambridge i aquí a Basilea, ja per a Roche.

Hi ha un lloc que senti que és casa o es definiria com a nòmada?
La pel·lícula Martín (Hache) té un monòleg que diu moltes coses cíniques però n’hi ha una part que m’encaixa molt. El fons és que el lloc d’un se sent no és un país, sinó les persones, un determinat barri, les teulades… Jo em trobo a casa amb la gent que estimo, quan vinc a Cantonigròs, a veure els meus pares; però també a Múnic, on s’està la meva germana, o quan visito amics d’arreu del món. No diria que soc nòmada, perquè sí que tinc arrels, però no es basen en la terra.

En les persones?
I la rutina. T’enamores de petites coses: en l’exemple de la pel·lícula, les teulades, però et poden fer sentir a gust, confort i a casa, les làmpades d’un carrer, el bar que tens a tocar…

Es veu establint-se a llarg termini en un lloc concret?
No sé si ho encaro així. A Cantonigròs està clar que hi aniré venint, per la família, però més que en un lloc, penso en quines oportunitats se m’aniran obrint i quins vincles formaré. No tinc plans, però tampoc estic tancada a res. Ho aniré veient.

Traslladi’ns a Basilea. Què té a l’altra banda de la finestra?
Estic bastant al centre de la ciutat. Veig l’església Elisabethen i al costat, una espècie de piràmides que formen part del teatre. També edificis de cases i les línies del tramvia.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT