“L’estudi de l’espai no és res més que la recerca de qui som i cap on anem”

Irene Giménez

Lourdes Oró, de Prats, és enginyera aeronàutica i màster en Tecnologies Espacials. La totalitat de la seva carrera l’ha desenvolupada fora de Catalunya. Actualment viu a Tolosa (França) i treballa per a l’agència espacial francesa, el Centre Nacional d’Estudis Espacials (CNES) i Telespazio. Osona.com i El 9 Nou l’entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer l’expertesa d’osonencs i lluçanesos a l’estranger.

D’on li ve la passió per l’espai?
La veritat és que no ho puc explicar massa. Des de ben petita m’ha encuriosit saber què hi ha a sobre els nostres caps, les estrelles, l’univers. També m’interessava l’astronomia, i en el moment d’acabar el Batxillerat i escollir carrera tenia força clar que volia estudiar una enginyeria. La que més s’acostava a les meves inquietuds era l’aeronàutica. Més endavant em va permetre continuar amb el màster en Tecnologies Espacials.

En què consisteix Enginyeria Aeronàutica? Tenen diverses branques de coneixement per especialitzar-se…
Els primers anys, com a qualsevol enginyeria, s’aprenen fonaments matemàtics, físics o electrònica; i els darrers hi ha més especialitzacions per escollir en funció de l’interès de cadascú: aeronaus, navegabilitat o estructures, entre altres. A mi m’interessava tot i, al mateix temps, no em volia especialitzar molt en aeronàutica. L’últim curs vaig fer més assignatures d’estructura i d’aeroport, però ja tenia al cap acabar d’alguna manera amb estudis relacionats amb l’espai. Quan se’m va presentar l’ocasió vaig cursar el màster en Tecnologies Espacials, ja a Tolosa.

El treball final de màster el desenvolupa a l’agència espacial francesa, centrant-se en l’estudi de trajectòries de Globus Estratosfèrics. Què són i per a què serveixen?
El projecte final va ser la meva porta d’entrada a les agències espacials, en concret a la francesa. Se centrava en els globus estratosfèrics, que no deixen de ser com els que tots veiem sobrevolar la Plana de Vic, però molt més grossos, amb més volum i amb una capa de material molt més fina que permet incloure un major volum d’aire calent a dins. La física d’aquest tipus de vehicles els dona l’opció d’arribar més amunt, fins a altures d’uns 80 quilòmetres, on es considera que hi ha el límit de l’atmosfera que coneixem i l’inici de l’espai exterior. Serveixen per portar, per exemple, prototips d’equipaments que més endavant podran instal·lar-se en satèl·lits, analitzar els components de l’atmosfera o fer experiments de fotografia.

Tota la trajectòria professional l’ha desenvolupat a l’estranger. En quins projectes?
Quan vaig acabar les pràctiques vaig poder-me quedar un temps més a l’agència espacial francesa, concretament amb un projecte a l’Estació Espacial Internacional (ISS). Formava part de l’equip d’enginyers que preparàvem els experiments a la Terra i els adaptàvem a les necessitats dels científics per poder-los validar i fer-los volar dins de l’Estació Espacial Internacional, perquè els astronautes els poguessin manipular i extreure’n dades.

Molt interessant!
A partir d’aquí vaig confirmar el meu interès per continuar treballant en els vols habitats, és a dir, les activitats dels astronautes en òrbita baixa, a l’Estació Internacional Espacial. Em van proposar un lloc de treball indefinit i des de llavors estic al mateix departament dins de l’agència espacial francesa, tot i que desenvolupant tasques diferents: primer més tècniques, com l’escriptura dels procediments que els astronautes han de realitzar a l’estació espacial, i els darrers anys més de coordinació entre equips perquè el dia d’operacions –quan es dur a terme activitat a la ISS– tot surti bé.

Quins projectes tenen actualment entre mans?
A l’agència espacial francesa hi ha una trentena d’experiments en marxa. N’hi ha de fisiologia humana per estudiar, per exemple, la pèrdua de la massa muscular i la massa òssia del cos humà quan està a l’espai en caiguda lliure permanent. El cos d’un astronauta envelleix a marxes forçades i hi ha molts experiments que després podem fer servir a la Terra per millorar la qualitat de vida amb certes patologies. També hi ha experiments d’alimentació, de biologia, de física, química o de l’estudi de l’univers. El ventall d’experiències és molt ampli.

Els projectes amb els quals treballen les agències espacials nacionals es financen amb fons públics. Com decideixen els governs en què i on destinen els seus diners?
En el cas d’Europa, cada dos anys té lloc una trobada entre els diferents governs on cadascú decideix què vol aportar als projectes espacials en termes de quantitat de diners i objectius, és a dir, poden escollir entre desenvolupar experiments en òrbita baixa amb astronautes o apostar per projectes de satèl·lits o d’exploració robòtica del sistema solar. Aquests diners van a parar a l’Agència Espacial Europea, que aplica el que es coneix com el retorn geogràfic. Es torna l’import que cada país ha invertit perquè desplegui els diversos projectes, es creïn llocs de treball, per dotar de més recursos els laboratoris i per continuar investigant.

A què destina més recursos l’Estat espanyol?
Cada vegada inverteix més en projectes a òrbita baixa, però fins ara s’ha centrat molt en satèl·lits, telecomunicacions i observació de la Terra.

Quin retorn n’obté la ciutadania?
Molta gent pot pensar que és més necessari invertir en projectes relacionats amb les necessitats bàsiques de les persones, però l’estudi de l’espai no és res més que la recerca de qui som i cap on anem. En formem part i estudiant-lo aportem coneixement.

Els conflictes bèl·lics i polítics afecten les relacions entre agències espacials?
Pot afectar, són relacions complexes, encara que tenim la sort que dins del domini espacial es respecta molt la col·laboració entre països. El que fins ara funcionava no ha canviat. Tot i que els dos últims anys, amb el conflicte entre Ucraïna i Rússia, vam tenir un període de dubtes, de seguida vam continuar treballant com havíem fet fins aquell moment. Cada agència espacial sap que depèn de les altres, és una col·laboració internacional. Per exemple, sense els Estats Units o Rússia no podríem continuar, perquè la meitat dels mòduls de l’Estació Espacial Internacional són d’aquests països. El mateix passa amb l’Agència Espacial Europea, la del Canadà o la del Japó. Dins d’aquest paraigua de protecció, poden haver-hi diferències i tot es pot complicar més, però podem continuar tenint projectes en comú.

Quins són els països que més inverteixen a l’espai?
Els Estats Units i Rússia van fer el primer acoblament de dos mòduls després de la Guerra Freda, el que es pot considerar l’embrió de l’Estació Espacial Internacional i, des de llavors, s’ha anat compartint coneixement entre països. Continuen sent els pioners en l’estudi de l’espai, tot i que la JAXA (Agència Japonesa d’Exploració Aeroespacial) i el Canadà hi estan invertint molt i tenen projectes molt interessants. També hi ha països emergents, per exemple l’Índia, que estan apostant pel tema espacial.

Què ha de tenir una persona per ser astronauta?
Un astronauta és una persona normal que ha tingut interès per estudiar algun tipus d’enginyeria o estudis científics, que ja té un mínim d’experiència professional i ha pogut veure com funciona la indústria del sector. Algú molt estable mentalment i personalment ha de poder treballar en equip, ha de ser flexible a l’adaptació, perquè estarà confinat mínim uns sis mesos a l’Estació Espacial Internacional, i ha de tenir la capacitat d’absorbir molta informació de cop, entendre-la i executar-la.

Quins són els límits de l’ésser humà a l’espai?
L’ésser humà és molt limitat i estar fet per estar a la Terra, no per anar a l’espai. Per aquest motiu necessitem vehicles que protegeixin, sobretot, de les radiacions. Les persones necessitem permanentment una atmosfera respirable, sigui dins de l’ISS o dins d’un vestit. També estem molt limitats pel que fa als recursos, ja que tot ho hem de facilitar des d’aquí i es torna en forma de deixalla. Tots els projectes amb els quals treballem serveixen per conèixer com sobrepassar aquests límits i què podem fer per, algun dia, anar més lluny, o per entendre millor la nostra naturalesa.

No s’ha plantejat mai emprendre el viatge cap a l’espai com a astronauta?
Sí! Quan vaig acabar la carrera va haver-hi una selecció d’astronautes i m’ho vaig plantejar, però no tenia experiència professional, no era el moment i tampoc crec que fos una realitat molt propera a mi.

Què opina del turisme espacial?
Per una part és interessant que hi hagi iniciatives privades que puguin arribar tan lluny. Permeten arribar a molta més gent, surten als mitjans de comunicació i potser ajuden al fet que més persones vulguin dedicar-se a l’estudi de l’espai. Amb tot, depenem de les agències espacials de cada país, dels fons nacionals que es desenvolupen amb recerca, uns diners que retornen a la societat amb coneixements. Per exemple, SpaceX d’Elon Musk ha pogut tirar endavant grans projectes gràcies a la NASA. El coneixement s’ha de guardar de manera pública.

A finals d’any comença una aventura marciana.
A Mart hi ha dos robots que van néixer d’una col·laboració entre l’Agència Espacial Francesa i la NASA que s’utilitzen per analitzar les roques d’aquest planeta. Continuaré desenvolupant tasques relacionades amb les operacions i deixaré una mica de banda l’òrbita habitada per començar a treballar amb exploració i robòtica a Mart.

Tornant a la terra, als seus orígens. Té pensat tornar al Lluçanès?
M’ho he plantejat moltes vegades, però no ho he tirat mai endavant perquè professionalment estic molt bé a Tolosa i, a nivell personal, he creat la meva família aquí. Cada cop és més difícil tornar, però continuo tenint lligams estrets amb el Lluçanès i vinc sovint. Sobretot m’agradaria tornar pels meus fills. Créixer a Catalunya és molt ric, per donar-los l’experiència cultural que he pogut viure jo, però faltaria trobar una bona oportunitat i un bon moment.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT