“Abans la Xina fabricava productes de menys valor afegit. Ara ja no”

El vigatà Marc Dordal, nascut el 1989, és expert en macrofinances, política monetària i banca. Es va llicenciar en Econòmiques a la Universitat Pompeu Fabra, però després va continuar els estudis a la de Columbia i el doctorat, a la de Berkeley. Actualment investiga i fa de professor a la Universitat de Ciència i Tecnologia de Hong Kong. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del Talent Convidat, una iniciativa de Creacció per donar a conèixer l’expertesa d’osonencs i osonenques en càrrecs de responsabilitat o que desenvolupen la carrera a l’estranger.

Ara mateix viu a Hong Kong, però abans ho havia fet als Estats Units. Té l’ull posat en les eleccions de dimarts?
Seria impossible no tenir-li, surt a tot arreu. L’escenari és interessant, sobretot perquè, com sempre, la cursa torna a estar molt ajustada.

Què passarà en funció de si guanya Kamala Harris o Donald Trump?
Trump ja va ser president abans de l’administració Biden i, a efectes de govern, les dinàmiques eren les mateixes, com passa aquí amb el PP i el PSOE. Més que ideològica, la diferència és personal. Trump té tendències populistes i si un es pren el que diu al peu de la lletra, poden passar moltes coses. Continuarà la guerra comercial amb la Xina? Segurament, sigui qui sigui el president o presidenta. Serà més agressiva amb Trump? És possible, però no ho sabem. Deixaran els Estats Units de donar suport a Ucraïna i s’agreujarà la crisi humanitària? Quant al tarannà de les persones, hi ha moltes incògnites. Altra cosa és la societat civil. Si les eleccions es decideixen només per un grapat de vots, i als estats frontissa, es repetiran protestes com les de l’últim cop al Congrés? I seran igualment controlables o de major abast?

Viure en un món globalitzat, que ens fa estar pendents d’unes eleccions que transcorren a milions de quilòmetres, és bo o dolent?
Depèn. En els processos de globalització sempre hi ha guanyadors i perdedors. Amb la Covid-19 vam aprendre que tenim una cadena de subministrament que passa pel mig de la Xina i que, si es tanca, es paralitza el comerç de tot el món. Alhora, però, aquesta producció integrada ens permet aprofitar les eficiències de cada lloc i tenir més i millor. Com a consumidors hi guanyem, però augmenta la desigualtat: tot i que no venen físicament al nostre país, hi ha persones que ens envien la seva feina a dins d’una capsa. Convergeixen realitats diferents pel que fa a salaris, condicions laborals, benestar… La manera més òbvia de veure els beneficis de la globalització és des del punt de vista del consumidor. Els últims 40 anys han arribat a Europa de la Xina infinitat de productes bons, bonics i barats. Sense aquesta integració global, hauríem pagat més per una qualitat potser pitjor.

Ja fa temps que Europa va perdent embranzida en creixement. Massa?
Sí. A principis dels 2000, el producte interior brut (PIB) per càpita d’Europa estava un 15% per sota dels Estats Units. En poder adquisitiu, la situació era molt similar. Ara el PIB és prop d’un 30% inferior. La bretxa s’ha ampliat.

Per què?
Es podria apuntar a la crisi del deute, la gran recessió… Però no, perquè la tendència ve de més enrere. Falta innovar. A principis dels 2000, Europa i els Estats Units es dedicaven a sectors com l’automoció o el farmacèutic, que tiraven del carro. Amb el temps nosaltres ens hem estancat en això, mentre que els Estats Units no ho han deixat, però hi han sumat la intel·ligència artificial, l’economia digital, el software, el hardware… Europa va més enrere en automatització, robotització i digitalització de la indústria. Una altra causa és la productivitat relativament baixa, sobretot al sud del continent. A Catalunya hi ha empreses petites i mitjanes molt potents, però no arriben a fer el salt d’una start-up que comença amb quatre amics en un garatge –la història de Microsoft o Tesla als Estats Units– a una gran corporació. Falta finançament, i hi ha una burocràcia gegant i molts entrebancs des del punt de vista normatiu. Ho resumiria com un sistema menys amistós amb l’emprenedoria. Realment sap greu, perquè Europa està molt ben posicionada per créixer, tenim de les millors infraestructures en transport, un bon clima i gent altament preparada.

Hi ha més factors que ens juguen en contra?
La fragmentació del mercat comú. La Unió Europea ha assolit la lliure circulació de persones, i en gran mesura de productes, però en creació d’empreses, cada país conserva les seves pròpies regulacions de seguretat, dades, condicions laborals, hi ha poques opcions d’optar a finançament exterior… Cadascú es mou dins de la seva petita peixera.

Volkswagen s’està plantejant tancar tres fàbriques a Alemanya. Per preservar la indústria automobilística, hi ha cap més alternativa que els aranzels als vehicles xinesos?
A curt termini, no. La resposta llarga seria que sí. Només hem de mirar els Estats Units: Tesla s’està menjant tant aquest mercat com l’europeu. Novament Europa s’ha quedat estancada. Fa 20 anys que la Xina desenvolupa energies renovables, sistemes de producció d’electricitat, tota la cadena de subministraments del sector automobilístic… Ara en veiem els resultats. Per competir-hi, hi hauria d’haver una inversió pública coordinada a escala europea, i ser competitius en producció de bateries, xips… La solució fàcil a curt termini són els aranzels.

Ens hem de treure del cap que el que ve de la Xina és de poca qualitat?
Sí. Hi ha molta gent que s’ha quedat en aquesta versió del passat. En un futur hem d’esperar de la Xina més i més competició amb les produccions europea i nord-americana. Percebo una desconnexió mental de pensar en un lloc pobre quan el PIB per càpita xinès és més o menys la meitat del de Catalunya. En conjunt no ens han atrapat, però ciutats com Pequín, Shanghai, Shenzhen… Estan al nostre nivell. Per revertir la tendència, ens hi hauríem de posar ja. Els aranzels potser salvaran els mercats locals, però no la demanda internacional, a més a més que acaben sent un impost al consumidor.

Ara vivim una baixada generalitzada dels tipus d’interès. Vol dir que l’economia va bé?
Durant la pandèmia, els bans centrals van mirar d’estimular l’economia comprant actius, amb el risc de generar una inflació alta i persistent. Després de la covid, de fet, l’atur a Europa i als Estats Units va baixar a nivells històricament baixos. Els economistes no es posaven d’acord si la inflació que hem viscut posteriorment era deguda a aquesta intervenció o a circumstàncies conjunturals lligades, com l’increment del cost de l’energia o de les matèries primeres, a la guerra d’Ucraïna, la comercial amb la Xina i les del Pròxim Orient. Amb retrospectiva ens hem adonat que el motiu era aquest segon, i que segurament no s’haurien d’haver apujat tan intensament els tipus d’interès.

I ara què?
Ho veurem amb una mica de temps. En haver aplicat la resposta agressiva, pot ser que acabem tenint una lleugera recessió el primer semestre de l’any vinent i que el creixement es recuperi el segon, o ni això. En qualsevol cas, no crec que s’acosti un escenari terrible. Sí que hi ha factors de context que mai es poden preveure, com va ser al seu moment la Covid.

Seria partidari d’actualitzar els indicadors de creixement i no seguir utilitzant el PIB a l’hora d’avaluar i dirigir l’economia?
Hi ha qui defensa que podríem basar-nos en índexs de benestar, o de felicitat, però al cap i a la fi, el PIB és molt objectiu, mesura la producció any a any. Tampoc ens hem d’enganyar: la riquesa, els sous, solen ser la mesura més consistent de la felicitat de la gent. Això no treu que un dels problemes del PIB és que posa dades a la quantitat, però no prou bé a la qualitat: un mòbil dels anys noranta no té res a veure amb les funcionalitats dels d’avui, que són ordinadors. Per tenir una visió ajustada de la realitat, el millor sempre és creuar dades.

Pel que fa a digitalització, s’han acabat els bitllets i les monedes? El futur el marcaran sistemes com Bizum?
Comportarà cert temps, perquè no totes les franges d’edat tenen el mateix domini tecnològic, però sí. L’economia xinesa, per exemple, està extremadament digitalitzada. A molts llocs, com al taxi, s’empipen si vols pagar en metàl·lic.

Països inflacionistes com Espanya s’havien fet un tip d’imprimir bitllets quan convenia… Ara què?
Això era abans de l’euro. Un dels fonaments de la moneda única europea va ser lligar els Estats i passar a una gran influència de països com Alemanya, que té urticària a qualsevol cosa que vulgui dir alta inflació. El que sí que hem viscut els últims anys és un increment del deute públic, per la recessió i la covid. Tornant al tema de la digitalització i la moneda, veurem com canvia el rol tradicional dels bancs centrals de proveir una moneda oficial que tothom pugui fer servir. És a dir, ara mateix, nosaltres no tenim diners al caixer, sinó un dipòsit, la promesa que quan hi anem podrem treure fins a tants euros en efectiu. En el moment que l’economia es digitalitza més i més, i que ningú vol pagaments amb bitllets, per què ens interessa una moneda oficial? Canviarà el rol dels bancs centrals, amb noves eines d’intervenir l’economia i, des del meu punt de vista, més control en general sobre els tipus d’interès i seguretat en l’àmbit digital. Està per veure si avançarem cap a un model descentralitzat, una moneda digital única emesa pel banc central europeu o una solució híbrida.

En el cas de Catalunya, la revisió del sistema de finançament és un dels grans cavalls dels partits polítics, sobretot els independentistes. És fonamentada, la queixa recurrent pel dèficit fiscal?
Aquesta pregunta implica sí o sí un posicionament polític. En principi és solidaritat, però també hi ha qui ho considera espoli. Des del meu punt de vista, és bestial, en el sentit que estem a prop del rècord històric d’un dèficit fiscal de gairebé el 10% del PIB de manera sostinguda. Si no existís, en tres anys netejaríem els comptes de la Generalitat sense tocar impostos ni despesa, podríem anar més tranquils i augmentar la inversió en sanitat, educació… O simplement abaixar els impostos. Que un 10% de la riquesa que generem se’n vagi i no torni és bastant bèstia. A països com Alemanya també s’aplica un sistema de redistribució entre regions, però sense arribar a aquests extrems. Si això aquí no passa és que hi ha regions favorites.

Quant fa que viu a Hong Kong? S’hi troba bé?
Aquest és el quart any. M’agraden les grans ciutats, tenir oferta a disposició a totes hores, i amb un sistema de mitjans de transport espectacular que redueix els trajectes a minuts. Hong Kong és una ciutat densament poblada, però a més a més amb molta vegetació i verd al voltant. Em vaig llançar a l’aventura pràcticament sense saber on anava, perquè em va sortir la feina, però hi estic molt bé. Si no viatges i surts a veure món de jove, ja no ho fas almenys fins a la jubilació.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT