“Puc dir amb orgull que vaig fer un postdoc al Carib; tot i que de platja, poc"

Manel Alcalà Bernàrdez és Doctor en Química i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona. Nascut l’any 1979 a Manlleu, on continua tenint la família, també forma part de la Farmacopea Europea, un organisme sota paraigua del Consell d’Europa, a Estrasburg, que marca estàndards comuns a la indústria farmacèutica pel que fa a la fabricació de medicaments. EL 9 NOU i Osona.com l’entrevisten en el marc del programa Talent Convidat, una iniciativa de Creacció que recull el testimoni d’osonencs que desenvolupen la carrera professional a l’estranger.

Vivim en una societat que se n’ha tornat massa dependent, dels medicaments?
Els objectius de la medicina són curar, sempre que es pugui; i, si no, alleugerir el dolor, que la majoria de vegades es pot aconseguir. Tant en un cas com en l’altre la indústria farmacèutica té una importància cabdal. Pel que fa a la societat, respondria que està conscienciada. La gent pren medicaments quan els necessita. No n’hi ha un abús.

Els nostres avantpassats es van tractar durant segles fiant-ho tot a plantes medicinals. La història del medicament tal com l’entenem avui en dia a quan es remunta?
Les substàncies actives que guareixen i provenen del món vegetal són encara molt presents en fàrmacs. La fitoteràpia és, de fet, un àmbit contingut dins de la farmacopea. Si parlem dels medicaments entenent-los com un comprimit o un sobre, ens hem de situar a la meitat del segle XX. Cent anys abans van néixer els grans laboratoris farmacèutics.

Que tinguem tants medicaments a l’abast fa que a vegades perdem la perspectiva sobre quants i de quina altíssima qualitat?
Efectivament. En l’entorn geogràfic en què ens trobem podem estar del tot segurs de la qualitat dels medicaments. Es fabriquen seguint normatives estrictes i perfectament harmonitzades. Això no passa a tot arreu. En alguns països hi ha productes fraudulents o que no contenen el principi actiu que tocaria, però els del nostre entorn són totalment segurs.

Els fàrmacs canvien la composició molt sovint?
No. El recorregut des de la idea del seu disseny fins a la comercialització acaba sent molt llarg. Un cop s’assoleix aquest objectiu, se’n manté tant la fórmula qualitativa com quantitativa, llevat de motius justificats.

Des de fora, sempre sembla que passa una eternitat.
L’obtenció d’un nou fàrmac és una ciència experimental que falla en la majoria de casos. Costa molt aconseguir fórmules terapèutiques efectives i que no tinguin efectes secundaris adversos. Això explica que el procés requereixi de temps. Els esforços que fan els laboratoris són enormes. Haver desenvolupat vacunes tan ràpid durant la pandèmia és un prodigi. Ens hem d’enorgullir de la societat científica que ens envolta.

La mala fama que té la indústria farmacèutica és infundada, per tant? O hi trobaria alguna raó?
No criticaré l’opinió de ningú. Des del meu punt de vista, però, la indústria farmacèutica és essencial. Si no existís, la gent es moriria a causa de malalties menors. Gràcies als medicaments tenim les més habituals totalment controlades. Ni faig corporativisme ni vull defensar un entorn concret, però considero que sectors tan imprescindibles convé tractar-los bé, igual que a la indústria agroalimentària.

Cap on s’encamina el futur dels medicaments?
Que estiguin cada cop més ben dirigits i personalitzats segons el pacient. Aconseguir la màxima efectivitat terapèutica i els menors efectes adversos prenent-ne la mínima dosi.

Quin és el gran repte pendent? Què no s’ha aconseguit curar o alleugerir?
Les malalties minoritàries, aquelles que es donen en pocs casos i no tenen l’evolució prou descrita.

Manel Alcalà és un dels experts que integra l’European Pharmacopoeia a l’European Directorate for the Quality of Medicines and Healthcare. A què es dedica aquest organisme?
Pertany a la Direcció Europea de Qualitat del Medicament, que està dins del Consell d’Europa d’Estrasburg, format per 46 estats membres i amb tres objectius fonamentals: els drets humans, l’estat de dret i la democràcia. La farmacopea redacta monografies i capítols harmonitzats a escala internacional que descriuen amb detall com han de ser els medicaments i com controlar-ne la qualitat.

Realment hi ha diferències entre països?
Les farmacopees més importants del món són l’americana i l’europea. Tots els països parlem el mateix idioma. No em refereixo a l’anglès o el francès, sinó que hi ha una harmonització al voltant dels components, les pràctiques de manufactura i el control de qualitat dels fàrmacs.

Quins estats són capdavanters en disseny de medicaments?
Els Estats Units, Suïssa, França, Alemanya o la Gran Bretanya destacarien entre els països d’origen dels grans laboratoris. Tot i això, avui en dia els centres de fabricació i desenvolupament estan repartits arreu del món.

Són molts els components que es fan servir o es tracta, en realitat, d’una petita tria que es van barrejant segons què tractar?
La fórmula, la composició qualitativa dels fàrmacs, és concisa. La gran majoria contenen només un ingredient actiu. Sí que se n’hi suma tot un conjunt de no actius, els excipients. Per un comprimit, per exemple, la cel•lulosa microcristal·lina, la lactosa, un disgregant, un lubricant, eventualment un recobriment…

Vostè va estudiar a La Salle i a l’institut Antoni Pous i Argila. Llavors ja tenia clar que es dedicaria a la Química?
A l’escola, les assignatures d’arts i lletres les feia perquè tocava, però d’interès, més aviat poc. Un cop a l’institut, vaig veure clar que m’havia de decantar per les ciències gràcies als professors de matemàtiques, física i química. Recordo especialment el professor Ferran Crespo. El vam tenir a BUP i a COU.

La carrera professional l’ha desenvolupat gairebé sencera a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Hi vaig cursar la llicenciatura i el doctorat en química, sota la direcció del professor Marcel Blanco. Pel postdoc vaig marxar a l’estranger, però, sí, sempre he estat vinculat a la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment en soc professor permanent.

Va viure un temps a Puerto Rico. Com és?
Puc dir amb orgull que vaig fer un postdoc al Carib, tot i que la platja la vaig trepitjar poc. Puerto Rico té una particularitat interessant. És un estat lliure associat als Estats Units i, als anys seixanta i setanta, el govern nord-americà hi va aprovar un seguit de mesures per als laboratoris farmacèutics. L’objectiu era afavorir la industrialització de l’illa. Es tracta d’un lloc que disposa, a més a més, d’un dels recursos més preuats per a tota indústria: aigua. A l’època humida hi plou contínuament. Una aigua de baixa mineralització, d’elevada puresa, de manera que els costos econòmics de tractar-la són mínims. Aquestes circumstàncies van propiciar la implantació de molts laboratoris a l’illa, fins al punt que, a la segona meitat del segle XX, entre un 70% i un 80% de totes les unitats de dosi fabricades als Estats Units venien de Puerto Rico.

Ara ja no?
La majoria de plantes van tancar. Tot i això, el teixit científic i industrial de Puerto Rico té una importància cabdal. El projecte en què vam treballar durant el postdoc, amb finançament de la National Science Foundation i universitats americanes, va ser un èxit.

En quin sentit?
Vam iniciar una nova forma de fabricar els medicaments, l’anomenada fabricació en continu. Tradicionalment, la fabricació per lots discontinus requereix, d’una manera molt simplificada, pesar els components de la formulació (un quart de tona, per exemple), barrejar, dosificar i individualitzar en una presentació determinada. Això fa que cada lot tingui una temporització concreta. Des d’aquest projecte es va introduir la fabricació en continu: les matèries primes s’introdueixen contínuament al procés, es barregen per aconseguir el nivell d’homogeneïtat desitjat i en sortir de la mescladora, granuladora i/o compactadora… es van obtenint sobres i comprimits. Hi ha un major control de la qualitat dels medicaments.

En què consisteix la recerca que lidera actualment des de la Universitat Autònoma?
Desenvolupem eines d’anàlisi per assegurar la qualitat dels productes i dels processos no només de la indústria farmacèutica, sinó la química, la petroquímica, l’agroalimentària… Abans es feien servir instruments i tècniques que requerien molt temps i reactius i dissolvents que calia tractar a posteriori, per minimitzar-ne l’impacte mediambiental. Tot plegat era feixuc. Nosaltres proposem solucions analítiques efectives i ràpides, sense reactius i que poden portar a terme tècnics de no gran expertesa. S’obtenen resultats de qualitat en pocs segons.

Com veu la comarca d’Osona avui en dia? Es caracteritza per una economia molt basada en l’agroindústria, però també va creixent una corrent d’opinió que advoca per centrar esforços en sectors de màxim valor afegit.
D’una banda, que la riquesa econòmica d’Osona estigui fonamentada en la indústria agroalimentària és positiu: menjar, la gent ho necessitarà sempre i, per tant, no es veu tan afectada per desgavells que poden ensorrar altres sectors. Alhora, però, cal diversificar. Encoratjo les administracions a crear les condicions necessàries perquè Osona sigui un territori atractiu a ulls de les empreses.

Quins laboratoris farmacèutics de referència hi ha a Catalunya? Ipra, Grifols…?
Aquests dos en són alguns. També Menarini, Esteve, Kern Pharma, Almirall…

I, a Manlleu, Prasfarma.
Es dona la casualitat que l’actual Prasfarma té els seus orígens en laboratoris Funk, amb una planta a pocs metres de l’escola la Salle. Des de classe en veia el cartell. Com a empresa química diversificada i rellevant a la comarca d’Osona, també citaria Proquímia.

Quan trepitja Manlleu encara sent que torna a casa?
Sí, i tant. Durant el primer any de carrera feia la vaivé. De llavors en mantinc la imatge de sortir del Congost, arribar a Centelles, la baixada de Tona i veure al fons el perfil del Puigmal, Bellmunt, el Cabrerès… Em sentia i em sento identificat amb la boira i la plana.

ALTRES ENTREVISTES DEL PROGRAMA TALENT CONVIDAT